En una escola marcada no sols per les servituds de la societat que canvia ràpidament, sinó també per les de la tecnologia, potser no hi hagi temps per a petites pràctiques tradicionals, i per tant, bandejades. No ens cansarem de dir-ho: per escriure bé, cal escriure a diari (i l'adagi es fa extensible a qualsevol infinitiu). El dictat pot no ser la panacea universal, però s'hi acosta. I no necessita cap inversió addicional, difícil d'altra banda en època de retallades, però tal vegada sí mirar-se'l amb uns altres ulls. Aquí trobareu unes quantes pistes que funcionen per fer servir el dictat a classe.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada