Passa al contingut principal

FARIO, DE SANTI BARÓ

Fario

Fario és la flamant guanyadora del premi Gran Angular de literatura juvenil d'enguany, convocat per Cruïlla i del qual he tingut el privilegi de ser jurat en aquesta edició (i d'una altra d'anterior). Si el nom fa la cosa, he de dir que en rebre el manuscrit, sota rigorós pseudònim (Ametlles Garrapinyades), no hi vaig dipositar gaires esperances. El títol, ras i curt, no m'agradava gens. El lema, encara menys. Malgrat tot, les primeres pàgines de lectura van esborrar de cop les males perspectives. Fario és una història potent, molt ben escrita, on a la protagonista, una adolescent problemàtica, la transplanten de la ciutat al camp per redreçar-la. I de passada, donar respir a una mare exhausta. El punt d'arrencada és el conflicte insoluble entre generacions, que, com es veurà, es repeteix en el temps. La història que s'hi explica és terrible, però la veu de la protagonista, crua i directa, sense l'ajut de cap diàleg (mèrit estilístic d'en Baró), la farà creïble i propera. I tot plegat sense caure en l'histrionisme ni la llagrimeta fàcil. La noia, abandonada (és un dir) a cals avis materns, haurà de trobar un encaix al marge de la tecnologia omnipresent, de les farres amb els col·legues i dels porros. A mesura que la malaltia de l'àvia hi impedeixi la comunicació, la jove s'obrirà a l'entorn i es farà preguntes sobre el passat. Perquè només coneixent-lo es poden evitar els errors futurs. Dos apunts per acabar. En primer lloc, el dia de l'obertura de la plica vaig aventurar, atesa la contundència i la veracitat del protagonista femení, que l'autoria tal vegada fos femenina. I fins i tot vaig deixar anar el nom d'una magnífica autora. Error meu que diu molt de l'habilitat de l'autor per ficar-se en les sabates d'algú òbviament tan diferent a ell.  El segon: Santi Baró ha estat el merescut guanyador en les dues edicions en què he participat com a jurat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q