Fario és la flamant guanyadora del premi Gran Angular de literatura juvenil d'enguany, convocat per Cruïlla i del qual he tingut el privilegi de ser jurat en aquesta edició (i d'una altra d'anterior). Si el nom fa la cosa, he de dir que en rebre el manuscrit, sota rigorós pseudònim (Ametlles Garrapinyades), no hi vaig dipositar gaires esperances. El títol, ras i curt, no m'agradava gens. El lema, encara menys. Malgrat tot, les primeres pàgines de lectura van esborrar de cop les males perspectives. Fario és una història potent, molt ben escrita, on a la protagonista, una adolescent problemàtica, la transplanten de la ciutat al camp per redreçar-la. I de passada, donar respir a una mare exhausta. El punt d'arrencada és el conflicte insoluble entre generacions, que, com es veurà, es repeteix en el temps. La història que s'hi explica és terrible, però la veu de la protagonista, crua i directa, sense l'ajut de cap diàleg (mèrit estilístic d'en Baró), la farà creïble i propera. I tot plegat sense caure en l'histrionisme ni la llagrimeta fàcil. La noia, abandonada (és un dir) a cals avis materns, haurà de trobar un encaix al marge de la tecnologia omnipresent, de les farres amb els col·legues i dels porros. A mesura que la malaltia de l'àvia hi impedeixi la comunicació, la jove s'obrirà a l'entorn i es farà preguntes sobre el passat. Perquè només coneixent-lo es poden evitar els errors futurs. Dos apunts per acabar. En primer lloc, el dia de l'obertura de la plica vaig aventurar, atesa la contundència i la veracitat del protagonista femení, que l'autoria tal vegada fos femenina. I fins i tot vaig deixar anar el nom d'una magnífica autora. Error meu que diu molt de l'habilitat de l'autor per ficar-se en les sabates d'algú òbviament tan diferent a ell. El segon: Santi Baró ha estat el merescut guanyador en les dues edicions en què he participat com a jurat.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada