Voldria destacar l'absoluta transparència del procés, de la presa de decisions i del veredicte. L'única pressió ha estat l'exigència d'elegir el millor manuscrit. Un cop llegits, però, els deu originals (a què es deu l'escassa participació?), se'n podria establir una taxonomia apressada:
a) històries que repeteixen (maldestrament) esquemes arxiconeguts
b) històries que no responen en absolut a les bases, ni pel que fa al públic ni quant als valors i exigències de qualitat degudes
c) històries planes, el tema central de les quals resulta difícil de discernir. Si a la pàgina 50 el lector no pot respondre a una pregunta bàsica (què passa?), ja cal plegar
d) històries escrites en una altra llengua i traduïdes (és un dir) a cop d'eina informàtica, tan ràpidament com inexactament (i és que no es pot fugir en totes les adreces, sic)
e) històries sense enquadernar
Tant en el cas d) com en el cas e), es falta al respecte al sofert lector, tot i que en el primer és més flagrant.
El problema, o tal vegada no tant, perquè el no llegir és un dret, es planteja quan els factors citats s'encavallen, tot dificultant o impedint directament una lectura plàcida.
Amb aquest panorama, accedir a alguna troballa feliç és comparable a albirar un oasi en el desert. Un desert petit de tan sols deu originals, però: no cal exagerar tampoc. I n'ha estat el cas. Una novel·la amb una protagonista femenina potent, amb una història rica en matisos, que transcendeix els lectors juvenils (per què fer servir l'esnob crossover?). Una història rodona, terrible i encara pitjor, que vol dir millor: creïble. La discreció deguda ens impedeix, malgrat tot, aprofundir-hi.
I com a valor afegit, compartir impressions, gustos, dubtes i un sopar amb lectors àvids d'àmbits diversos: bibliotecàries, llibreteres, il·lustradores, editores, escriptors...Un luxe. I n'estic agraït.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada