Passa al contingut principal

FER DE JURAT D'UN PREMI DE LIJ

glass-of-wine
Voldria destacar l'absoluta transparència del procés, de la presa de decisions i del veredicte.  L'única pressió ha estat l'exigència d'elegir el millor manuscrit. Un cop llegits, però, els deu originals (a què es deu l'escassa participació?), se'n podria establir una taxonomia apressada:
a) històries que repeteixen (maldestrament) esquemes arxiconeguts
b) històries que no responen en absolut a les bases, ni pel que fa al públic ni quant als valors i exigències de qualitat degudes
c) històries planes, el tema central de les quals resulta difícil de discernir. Si a la pàgina 50 el lector no pot respondre a una pregunta bàsica (què passa?), ja cal plegar
d) històries escrites en una altra llengua i traduïdes (és un dir) a cop d'eina informàtica, tan ràpidament com inexactament (i és que no es pot fugir en totes les adreces, sic)
e) històries sense enquadernar

Tant en el cas d) com en el cas e), es falta al respecte al sofert lector, tot i que en el primer és més flagrant.


El problema, o tal vegada no tant, perquè el no llegir és un dret, es planteja quan els factors citats s'encavallen, tot dificultant o impedint directament una lectura plàcida.

Amb aquest panorama, accedir a alguna troballa feliç és comparable a albirar un oasi en el desert. Un desert petit de tan sols deu originals, però: no cal exagerar tampoc. I n'ha estat el cas. Una novel·la amb una protagonista femenina potent, amb una història rica en matisos, que transcendeix els lectors juvenils (per què fer servir l'esnob crossover?). Una història rodona, terrible i encara pitjor, que vol dir millor: creïble. La discreció deguda ens impedeix, malgrat tot, aprofundir-hi.

I com a valor afegit, compartir impressions, gustos, dubtes i un sopar amb lectors àvids d'àmbits diversos: bibliotecàries, llibreteres, il·lustradores, editores, escriptors...Un luxe. I n'estic agraït.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q