Quan
l'Anna acompanya el seu pare a la tomba de qui podria ser la seva
àvia biològica, s'obre l'esclusa d'un passat que no ha acabat de
cicatritzar. Una guerra fraticida, bruta, innecessàriament cruel
n'és el teló de fons. Tot amanit amb la incertesa dels orígens i
de les degudes fidelitats. I per damunt de tot, l'afany per la
veritat, encara que sigui dolorosa. La tomba d'Aurora K
és una novel·la interessant, amb un parell de tombs argumentals
magistrals, però que peca de llarga i que tal vegada no atregui els
destinataris pel didactisme i alhora per la falta de referents en
relació al conflicte balcànic. La veu de l'Anna, tot i sonar
convincent, sembla llunyana als adolescents d'aquí per la seva
adscripció a la cultura nord-americana. Per últim, em pregunto per
què calia inventar dues ètnies per no dir-ne les reals.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada