Quan l’home juga a ser Déu incorre en el perill que Déu vulgui prescindir d’ell. Això passa des que, de resultes de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, el destí d’algunes persones va quedar inexorablement unit, agermanat. Amb una prosa d’una gran bellesa, que recorda, conscientment o no, Murakami, Sempere ens endinsa en una història difícil, plena de símbols i de salts en l’espai i en el temps. L’Àngel vol entendre per què la cangur que tenia de petit va haver de marxar o què fa que els seus pares estiguin cada dia més lluny. I, encara més, per què l’Amanda juga a gronxar-se en silenci després d’haver cremat trenta-sis llumins. Igual que trenta-sis són els homes justos, sempre canviants, que fan que Déu no acabi destruint la seva creació. Tot encaixarà finalment, a la perfecció, gràcies a un acte suprem de bondat.
|
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Moltes gràcies per la ressenya!
ResponElimina