Deia un proverbi indígena (no en recordo l'ètnia) que tota la tribu en bloc era responsable de l'educació dels infants. Potser no caldria una acció tan integral i massiva, però els qui ens dediquem a ensenyar agrairíem una implicació més gran per part dels primers responsables: els pares. Sovint, disfressant-ho d'una falsa modernitat/llibertat (poseu-hi la proporció que vulgueu), hi ha progenitors que deleguen competències, de manera que Internet, cinema i televisió esdevenen els ulls dels infants per comprendre el món que els envolta. És aquí on Breu, educador i estudiós del llenguatge audiovisual, de dilatada i contrastada trajectòria, adverteix del perill de l'educació Disney. Com els cants de sirena que feien perdre el senderi de navegants mitològics, les pel·lícules i altres subproductes de la ingent factoria, amb la seva visió interessada i esbiaixada, determinen l'oci, la butxaca i, per si això fos poc, els valors de desenes de milions de consumidors globals. Amb mètode, sense deixar-se endur per una més que comprensiva indignació (la que experimenta el mateix lector quan grata damunt del cartró-pedra), Breu disseca la ideologia subjacent al simpàtic ratolí, que és moltes coses menys innòcua. Un llibre ameníssim, indispensable, que es llegeix d'una sola tirada, al qual tan sols podem objectar alguna petita reiteració producte, sens dubte, de l'apassionament. Per últim, voldria afegir que l'edició s'ha dut a terme mitjançant una plataforma de crowdfunding (micromecenatge, en neologisme nostrat). Perquè no és just que només accedeixin a educar les noves generacions aquells qui tenen a l'abast tots els recursos imaginables.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada