Passa al contingut principal

LA MIRADA DEL VOLTOR, DE RAMON BREU



Un professor de secundària col·labora, tal vegada a contracor, amb una parella de doctorands en història. Aquest suport adquireix una dimensió inesperada quan el professor s'implica en la investigació: els joves li lliuren el seu expedient policial personal de quan lluitava contra el franquisme. La reacció és de perplexitat: tan important era per al règim un noi que feia pintades? Com és que, quaranta anys més tard, circula informació d'aquesta mena? Qui l'ha mantinguda en secret?  La trama evoluciona per mostrar pugnes jeràrquiques a la universitat (d'ara) i records d'una època difícil però esperançadora, d'on destaca l'elaboració d'un documental maldestre, però ric i necessari, sobre el desmantellament de la República, la lluita fratricida entre progressistes i l'exili.
Tot convergeix en un seguit d'interessos ocults, i alhora evidents, que s'oposen a l'airejament higiènic de la veritat. Malgrat el pas del temps, l'àguila imperial d'abans ha evolucionat per esdevenir un voltor abjecte i omnipresent. O tal vegada algun altre ocell.
El professor, tot i no voler-ho, assumeix el paper que no va podia acceptar de jove. Callar és permetre que guanyin els de sempre. Tanmateix, visitar el niu del voltor comporta riscos.
Ficció novel·lesca, records tamisats i sobretot versemblança s'intercalen en aquesta història que emociona el lector, sense que importi calibrar les proporcions dels ingredients.
Al final queda un regust agredolç i la constatació que la Història, lluny d'avançar, es repeteix. No és això, companys, no és això...La música de Lluís Llach segueix sent necessària. I vigent.
Una novel·la ben resolta, absorbent, necessària. I el més dolorós de tot: plausible. Perquè de vegades no n'hi ha prou amb passar pàgina.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit