Un professor de secundària col·labora, tal vegada a contracor, amb una parella de doctorands en història. Aquest suport adquireix una dimensió inesperada quan el professor s'implica en la investigació: els joves li lliuren el seu expedient policial personal de quan lluitava contra el franquisme. La reacció és de perplexitat: tan important era per al règim un noi que feia pintades? Com és que, quaranta anys més tard, circula informació d'aquesta mena? Qui l'ha mantinguda en secret? La trama evoluciona per mostrar pugnes jeràrquiques a la universitat (d'ara) i records d'una època difícil però esperançadora, d'on destaca l'elaboració d'un documental maldestre, però ric i necessari, sobre el desmantellament de la República, la lluita fratricida entre progressistes i l'exili.
Tot convergeix en un seguit d'interessos ocults, i alhora evidents, que s'oposen a l'airejament higiènic de la veritat. Malgrat el pas del temps, l'àguila imperial d'abans ha evolucionat per esdevenir un voltor abjecte i omnipresent. O tal vegada algun altre ocell.
El professor, tot i no voler-ho, assumeix el paper que no va podia acceptar de jove. Callar és permetre que guanyin els de sempre. Tanmateix, visitar el niu del voltor comporta riscos.
Ficció novel·lesca, records tamisats i sobretot versemblança s'intercalen en aquesta història que emociona el lector, sense que importi calibrar les proporcions dels ingredients.
Al final queda un regust agredolç i la constatació que la Història, lluny d'avançar, es repeteix. No és això, companys, no és això...La música de Lluís Llach segueix sent necessària. I vigent.
Una novel·la ben resolta, absorbent, necessària. I el més dolorós de tot: plausible. Perquè de vegades no n'hi ha prou amb passar pàgina.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada