Passa al contingut principal

IDEES AL VOLTANT DE L'APRENENTATGE COOPERATIU: LA TUTORIA ENTRE IGUALS.



Comentari de l'article “Cooperar para enseñar y aprender”. David Duran i Ester Miquel, a Cuadernos de pedagogía, núm. 331. (2003).

Les idees exposades en aquest article no sols no han perdut vigència pel temps transcorregut, sinó que encara adquireixen un sentit i un interès especial. En el context de crisi actual, no totes le escoles poden optar a instal·lacions i equipaments cars i sofisticats. Però sí que es pot fer de la necessitat virtut i explotar la mateixa diferència per atorgar un plus d'implicació a l'acció educativa. Com? Mitjançant els principis de l'aprenentatge cooperatiu (AC) en general i de la tutoria entre iguals (TEI) en particular.

Les escoles, en tant que inserides en un temps i una societat concretes, necessiten canviar per no quedar-se'n desvinculades. Un factor bàsic d'innovació és la cooperació entre alumnes. Els plantejaments que els docents vam conèixer com a alumnes no són vigents i difícilment encaixaran en una societat que ja no és com aquella que ens va veure créixer.

L'AC necessita una planificació acurada que va molt més enllà del simple fet de fer seure els alumnes junts, amb la consigna que han de treballar en grup. Formar-los explícitament per endegar una interdependència positiva no sols evitarà problemes a l'hora de treballar, sinó que és el veritable motor del canvi. A més, s'aprofita el poder mediador de l'alumnat, tot potenciant l'educació inclusiva. Tothom, sigui el que sigui el seu punt de partida, hi pot jugar un paper. I la diversitat, lluny de ser un entrebanc omnipresent, esdevé un recurs literalment inesgotable.

Mitjançant la TEI, una de les manifestacions de l'AC, un alumne tutor (T) aprèn ensenyant-ne un altre de tutorat (t), que al seu torn aprèn mitjançant el suport permanent i personalitzat que rep.

Els avantatges són evidents. En primer lloc, la mobilització (en sentit físic però també figurat) de tot l'alumnat implicat, aprofitant les diferències. Tots podem aprendre, sense que hi sigui determinant el nostre punt de partida. A més, el paper del professor s'optimitza, per l'increment significatiu de la ràtio docent(s)-aprenent(s). Per últim, cal no negligir el lligam emocional que s'estableix entre T i t, sense la presència a vegades intimidatòria, en segons quines edats, del docent.


Resulta significatiu que, en acabar la nostra experiència en TEI, el 100% dels nois i noies expressessin la seva voluntat a tornar a treballar amb un company a qui, fet i fet, no coneixien gaire i que en més d'una ocasió, valoraven d'una manera estereotipada (per raons de gènere, de procedència, de classe social...).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit