Passa al contingut principal

IDEES AL VOLTANT DE L'APRENENTATGE COOPERATIU: LA TUTORIA ENTRE IGUALS.



Comentari de l'article “Cooperar para enseñar y aprender”. David Duran i Ester Miquel, a Cuadernos de pedagogía, núm. 331. (2003).

Les idees exposades en aquest article no sols no han perdut vigència pel temps transcorregut, sinó que encara adquireixen un sentit i un interès especial. En el context de crisi actual, no totes le escoles poden optar a instal·lacions i equipaments cars i sofisticats. Però sí que es pot fer de la necessitat virtut i explotar la mateixa diferència per atorgar un plus d'implicació a l'acció educativa. Com? Mitjançant els principis de l'aprenentatge cooperatiu (AC) en general i de la tutoria entre iguals (TEI) en particular.

Les escoles, en tant que inserides en un temps i una societat concretes, necessiten canviar per no quedar-se'n desvinculades. Un factor bàsic d'innovació és la cooperació entre alumnes. Els plantejaments que els docents vam conèixer com a alumnes no són vigents i difícilment encaixaran en una societat que ja no és com aquella que ens va veure créixer.

L'AC necessita una planificació acurada que va molt més enllà del simple fet de fer seure els alumnes junts, amb la consigna que han de treballar en grup. Formar-los explícitament per endegar una interdependència positiva no sols evitarà problemes a l'hora de treballar, sinó que és el veritable motor del canvi. A més, s'aprofita el poder mediador de l'alumnat, tot potenciant l'educació inclusiva. Tothom, sigui el que sigui el seu punt de partida, hi pot jugar un paper. I la diversitat, lluny de ser un entrebanc omnipresent, esdevé un recurs literalment inesgotable.

Mitjançant la TEI, una de les manifestacions de l'AC, un alumne tutor (T) aprèn ensenyant-ne un altre de tutorat (t), que al seu torn aprèn mitjançant el suport permanent i personalitzat que rep.

Els avantatges són evidents. En primer lloc, la mobilització (en sentit físic però també figurat) de tot l'alumnat implicat, aprofitant les diferències. Tots podem aprendre, sense que hi sigui determinant el nostre punt de partida. A més, el paper del professor s'optimitza, per l'increment significatiu de la ràtio docent(s)-aprenent(s). Per últim, cal no negligir el lligam emocional que s'estableix entre T i t, sense la presència a vegades intimidatòria, en segons quines edats, del docent.


Resulta significatiu que, en acabar la nostra experiència en TEI, el 100% dels nois i noies expressessin la seva voluntat a tornar a treballar amb un company a qui, fet i fet, no coneixien gaire i que en més d'una ocasió, valoraven d'una manera estereotipada (per raons de gènere, de procedència, de classe social...).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q