En un món on l'ostentació és un valor en alça i on abunden els venedors de fum, sobta l'exemple d'un pedagog israelià dislèctic. Algú que, segons ell mateix reconeix, escriu i parla malament. Però no ens enganyem: el seu discurs pot agradar o no, però és coherent i deixa en ridícul el retoricisme de tants que parlen per només fer soroll. La seva tesi: tot nen/a és un geni en alguna cosa si l'ajudem a ser-ho (i si ell n'és conscient i es deixa guiar, m'atreveixo a afegir). També m'entusiasma que carregui contra la dictadura de les proves PISA i el pensament monocolor i uniformitzador que imposa. Treballar a l'aula per fer quadrar unes boniques estadístiques! Ha! Que la realitat no enlletgeixi una bonica ficció concebuda al despatx dels qui maneguen els fils. Tota la resta són bestieses. Ah, per cert. Feu la prova de llegir i comentar l'entrevista a La Contra de la Vanguardia en una aula d'ESO. I a veure què passa.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada