No ens l'hem inventat nosaltres, però sí que ens sembla prou novedós el concepte. Dos alumnes, de nivells diferents de competència lingüística, col·laboren a l'aula en el marc d'un projecte. Els en cal una formació prèvia, aclarint què s'espera de cadascun d'ells. Un "aprèn" a llegir millor. L'altre l'hi "ensenya". El primer té un profe per a ell sol. L'altre ha de tenir les idees ben clares i estar a l'aguait de les necessitats del company. S'elimina la pressió de llegir davant d'un públic. El company de més competència corregeix amablement. I de passada es creen vincles. Tothom pot ajudar, tothom pot necessitar ajuda en un moment o altre. No és la panacea, però un cop motivats els alumnes, la tutoria entre iguals és una eina potentíssima. En parlarem més endavant, del projecte referit a la lectura que estem duent a terme.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada