No, no em refereixo a una assignatura rància, uniformitzadora, de l'estil de la costura, la urbanitat servil o l'adoctrinament forçós i igualitari, en l'època en què el súmmum de l'educació física era saltar el plint i acabar la gesta viril amb els braços en creu. N'hem fet la prova: mostres d'alfabets diferents al nostre, amb còpia maldestra inclosa...i tot per convergir en una lletra relativament fàcil d'imitar: la uncial (segles VI-VIII dC). Per escriure (o tal vegada dibuixar) deixant anar els traços, cal tranquil·litat, llum a l'aula i al cap, l'atenció fixada. Vam fer-ne la prova, amb llapis i retoladors, connectant amb l'esperit grafiter de bastants. La pregunta, reveladora: quan ho tornarem a fer, profe?
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada