No, no em refereixo a una assignatura rància, uniformitzadora, de l'estil de la costura, la urbanitat servil o l'adoctrinament forçós i igualitari, en l'època en què el súmmum de l'educació física era saltar el plint i acabar la gesta viril amb els braços en creu. N'hem fet la prova: mostres d'alfabets diferents al nostre, amb còpia maldestra inclosa...i tot per convergir en una lletra relativament fàcil d'imitar: la uncial (segles VI-VIII dC). Per escriure (o tal vegada dibuixar) deixant anar els traços, cal tranquil·litat, llum a l'aula i al cap, l'atenció fixada. Vam fer-ne la prova, amb llapis i retoladors, connectant amb l'esperit grafiter de bastants. La pregunta, reveladora: quan ho tornarem a fer, profe?
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada