La imaginació de dos nens que
s'avorreixen no té límits. El marc és un estiu, final de la
postguerra, jugar en descampats i el bagatge de moltes pel·lícules
en sessió doble: d'indis i també de lladres i serenos. La realitat,
però, sobrepassa la fantasia i el que comença com una aventura
(aventi explicita Terradas)
adquireix un tarannà macabre: assassinats, el botí d'un atracament,
una femme fatale. un
amic que té un indubtable costat fosc. Dos indis,
de lectura àgil i d'escriptura ben resolta, és
una novel·la de paisatges desapareguts, on plana El Caso i
l'omnipresent règim, amb un regust de nostàlgia. Malgrat tot, ens
sembla discutible que l'edat del protagonista sigui prou esquer per
connectar amb el públic juvenil d'avui, mancat de referents.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada