El professorat no pot per definició, i menys en les circumstàncies actuals, arribar en tot moment a tots els alumnes. Mitjançant els principis de l'aprenentatge cooperatiu es creen interaccions que faciliten que els uns aprenguin (aprenguem) dels altres. Un repte engrescador i enriquidor, i encara més: possible. Que no tot han de ser pantalles i pantalletes. Estic fent una activitat de formació sobre AC al Secretariat de l'Escola Cristiana de Catalunya, i, com sempre, el que hi rebo supera amb escreix les expectatives i compensa l'esforç que suposa per unes hores seure i escoltar (i pensar i parlar) per finalment canviar.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada