Curiós el cas d'un adolescent francès que sol·licita el seu ingrés a l'Académie Française. A banda que sigui a petició pròpia (i no a proposta, com crec que es fa en altres llocs), ens sobta que el somni de transcendència d'un jove no derivi cap al futbol, els reality shows o la música. Sembla que Arthur Pauly aporta mèrits suficients, com ara dissertar d'alta literatura amb destacats prohoms. A cals veïns, l'acadèmia té virtuts casolanes (per allò de netejar, fixar i donar esplendor). A França els membres d'aquest club selecte són immortals. Ergo ser un lletraferit prolonga el recorregut vital. Dubto, però, que cap alumne català aspiri a ocupar un lloc a l'IEC...(o a la RAE).
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada