Fa de mal dir, però hem trobat deliciós aquest article de Carles Cano al nou número de Faristol. Respon a la moda d'incloure (per fi!) les més pudentes funcions a la literatura infantil. Què es pot esperar d'un poble que venera el caganer, fa cagar el tió, envia els pesats a cagar a la via (quan no passi l'AVE, per descomptat), escolta els Pets i desitja "molta merda" entre bambalines? No sé si us petareu de riure, però potser sí se us escaparà alguna rialleta (i prou, no la caguem!). Estirant d'aquí obtindreu el paper, vull dir, l'article que us recomano.
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada