Passa al contingut principal

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES, DE MAURICE SENDAK




Tots tenim o hauríem de tenir una definició d'urgència per explicar què és un clàssic. I més si considerem que aquest concepte abasta ja gèneres "no clàssics", com ara l'àlbum il·lustrat. Intentem ara una definició a pèl: llibre dirigit a públic infantil, amb preeminència d'il·lustració però amb presència també de text, perquè l'infant ho llegeixi autònomament (o no), i que segurament admet lectures a més d'un nivell. A poc a poc ens hem acostat a un àlbum il·lustrat clàssic, quod erat demostrandum. O si hi insistim, l'àlbum il·lustrat Allà on viuen els monstres. L'anècdota d'arrencada és prou coneguda: un nen que es porta malament (recordeu quan no hi havia etiquetes per al nen que, senzillament, era de la pell de Barrabàs?). Castigat per una mare absent del relat, s'evadeix amb la imaginació. Hi destaquem el simbolisme dels dibuixos i de l'acció, reblats per un text brevíssim: el nen, vestit amb una pell de llop com si fos un xaman siberià, esdevé , després d'un viatge a l'altre confí del món, el rei dels monstres. Els controla amb la seva mirada magnètica i aquests, que també tenen el seu cor, li dediquen un afectuós " et devorarem! " per convènce'l que no torni a casa a temps que es refredi el sopar de reclús infantil. La imaginació (i l'espai i el temps subjectius) desborden pel caparró coronat del nen, i fins i tot per la seva habitació. Quedarà el sopar, tebi , com a mostra de l'amor incondicional matern, tot i les maneres o el salvatgisme de la criatura. I qui estigui lliure de pecat, que hi clavi la primera queixalada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes  A boca de canó,  un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu q