Pere Martí i Bertran no sols (re)defineix en aquest article el terme "biblioteca personal", sinó que en reivindica la noció, que sobrepassa el vessant material i que connecta directament amb vinculacions vitals i afectives. O sigui que la biblioteca personal és més personal que biblioteca. Això explica la importància de la memòria i de la lectura i relectura a l'hora de dotar de sentit el bagatge personal adquirit amb aquest hàbit tan curiós d'aplegar llibres, llegir-se'ls i permetre que ens acompanyin al llarg de la vida.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada