I no em refereixo a l'onada de temperatures gèlides d'ara mateix. Cada vegada que sento a parlar de Finlàndia faig dentetes, però no pel vodka ni la sauna precisament. Ni pel temps infernal/hivernal. En aquest país nord enllà, del qual, fet i fet, en sabem ben poc, ens emmirallem els qui estimem la nostra professió docent. I és que l'ensenyament finlandès FUNCIONA. Això es genera, segons glossa Xavier Melgarejo, director d'escola i expert en el sistema educatiu d'aquest país, a partir de tres principis bàsics (vegeu La Contra de La Vanguardia d'ahir): el valor concedit a la lectura, el fet de considerar els nens com a veritable capital de futur ("tresor nacional") i la preparació del professorat. Tot plegat, sembla, sense molts més recursos que aquí, sense uns salaris per als professors superiors als d'aquí, però, això sí, amb la noció clara que l'escola ha de quedar al marge de les vel·leïtats del color del govern de torn. Xesús Alonso Montero (Vanguardia de dilluns passat), president de l'Academia Galega afirma que determinada cadena de televisió "educa més que totes les facultats de Lletres", entenent educar en el sentit etimològic de conduir, en aquest cas, rebla el veterà acadèmic "pel mal camí". Exigim, des d'aquesta petita tribuna, més fred a les instàncies pertinents.
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada