JOAN BUSTOS: SOBRE LLIBRES

És bo exposar-se de tant en tant a sortir de la rutina. Allò que en els llibres d'autoajuda anomenen "zona de confort". Ahir al vespre ho vaig comprovar. Al centre de formació d'adults de Can Marfà m'havien convidat perquè havien llegit i treballat Paraules de Júlia. Entre tots vam dialogar sobre què és ficció (pel·lícules, sèries, videojocs... novel·les) i què li exigim. Emocionar-se, evadir-se, divertir-se, aprendre'n. Davant un públic tan exigent calia aplicar-se a fons. L'arrencada, amb un curmetratge basat en el poema Esmorzar (Déjeuner du matin) de Jacques Prévert, per encetar (i incitar a) la interacció. Després, tot va venir rodat. Vam parlar de contes infantils cruels, de llibres preferits i, per justificar-ho tot plegat, de la Júlia i de les seves paraules. Malgrat la duresa del relat, la ficció supera la realitat: Amanda Todd, el monstre (sí: monstre!) Josef Fritzl... I per últim, van competir interactivament a veure qui en sabia més, de le...

Sembla que gesticulo força No n'hi ha prou amb escriure el llibre a ordinador: cal personalitzar-lo a mà Hi ha autors que ofereixen consells sobre com escriure novel·les per a aquest públic. Jo, que no en sé pas tant, em limito a transcriure les respostes que els nens i nenes de 6è de l’escola Amor de Déu de Sant Adrià de Besòs van donar a la pregunta què li demaneu a un llibre perquè us interessi? 1. Ens volem divertir. 2. Volem ficar-nos dins de la pell del protagonista. Hi ajuda que tingui la nostra edat i que tingui algun problema que nosaltres puguem tenir. 3. Volem que hi passin coses i sentir emocions: por, intriga, incertesa. 4. Volem que l’autor/a ens sorprengui. Hi ha històries que ja sabem com acaben. 5. Volem que hi hagi molta imaginació. 6. Ens agraden les històries que barregen realitat i fantasia. 7. Preferim llibres que siguin fàcils de llegir. A alguns ens agraden les bones històries, però ens costa llegir. 8. Ens encanten aquelles histò...

Jo no les veig per terra Qualsevol generalització és inexacta per definició. Llegeixo algú que afirma que les escoles han llençat la tovallola a l’hora d’implicar els nens/es en la lectura. De la mateixa manera es podria argumentar que els escriptors no tenen interès a desplaçar-se a les escoles per contactar amb els seus joves lectors. Cap de les dues afirmacions (simplistes) es correspon a la realitat, que també per definició és complexa. Ahir mateix vaig tenir la immensa sort que em convidessin a l’escola Amor de Déu de Sant Adrià de Besòs. Una de les escoles, i com a docent en conec unes quantes, que no sols NO ha llençat la tovallola sinó que és capaç de transmetre expectatives i il·lusió pel que fa a la lectura. Si no fos així no s’entendria la resposta que m’hi vaig trobar. Hi vaig anar per parlar a les tres classes de 6è del meu llibre La Fina Ensurts. La predisposició dels nens/es, reflex de la inquietud i del saber fer dels seus mestres, va ser magnífica. ...

Què voleu que us digui? Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria. La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors , que som tots. Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust esti...

Ningú està més legitimat per explicar una història que qui l’ha patida. Això és el que fa Bosch molts anys després d’haver viscut maltractaments i la indiferència de tothom a secundària. No és només rebre un enciam pansit per Sant Valentí, per a gaudi dels  popus  de la classe (com arribem a odiar els lectors també aquesta paraula!). És també el mal físic real –no, no és cap  qüentu– , el fet de sentir-se ningú facis el que facis, tant si t’enfrontes al mal que t’infligeixen de manera gratuïta com si t'hi sotmets. Que et diguin «muuu» al teu pas perquè ets de poble. Com diu ella, «Pocs dies abans de fer els catorze em van arrencar. Com una planta que no té res especialment greu però creix al lloc equivocat». O esdevenir senzillament  tu , sense nom, a fi de deshumanitzar l’objecte de la riota general. Bosch alterna el fet de mirar enrere amb ira (i per què no?) amb el testimoniatge actual d’altres joves que han patit assetjament. I encara sort, matisa l’...

A més de ser una veritat com un temple, es tracta d'un recull de relats per a públic juvenil. Aquí en teniu la ressenya.

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però...