Vés al contingut principal

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt.
La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això són figues d’un altre paner.
La verola fa estralls, i un metge de l’orfenat, el doctor Posse Robaynes contacta amb un col·lega seu que té un projecte quimèric: dur la vacuna a l’Amèrica colonial de l’única manera possible a l’època. És a dir, inoculant la malaltia als bracets de vint-i-dos nens i enviant-los en un perillosíssim viatge transoceànic. Vint-i-dos àngels, com suggereix la pel·lícula basada en aquest mateix fet històric, que no he vist (22 ángeles, Miguel Bardem, 2016).
El protagonista del llibre és Ezequiel de la Caridad (els cognoms dels nens de la inclusa són una marca indeleble i cruel), un nen que s’esforça per trencar el determinisme de l’abandó, la fam i els abusos. María Solar fa un retrat sobri de l’entorn, vívid i empàtic, però que alhora defuig la llagrimeta fàcil. Un parell de tours de force finals força aconseguits sorprenen el lector. I si es pren la molèstia de llegir l’apèndix, descobreix que el bon nen NO és un personatge històric.
L’únic que no m’agrada de la novel·la és el títol, ja que porta a engany i que tal vegada s’adiria a la pel·lícula al·ludida més amunt. L’original gallec (Os nenos da varíola) li escau.
Res a replicar, però, a la magnífica traducció de Josep Franco, que no ho sembla (es tracta del millor dels elogis que se m’acut!).

Un llibre que m’agradaria vendre als meus alumnes...i que en fessin un bon booktrailer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

JOVES I LECTURA

Genial tenir un públic lletraferit (i lletradedicat en cos i ànima) per desfer falsos tòpics sobre la joventut i, sobretot sobretot, per trobar junts la manera de recuperar l'usuari de biblioteca perdut. El que té acne i considera el reggaeton una música de referència. L'objectiu últim d'en Carles Alcoy amb el seu curs al Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes és generar un Club de clubs de lectura. Un meta-club! Se us ha girat feina, amics! Però no esteu sols!

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…