Ves al contingut principal

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt.
La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això són figues d’un altre paner.
La verola fa estralls, i un metge de l’orfenat, el doctor Posse Robaynes contacta amb un col·lega seu que té un projecte quimèric: dur la vacuna a l’Amèrica colonial de l’única manera possible a l’època. És a dir, inoculant la malaltia als bracets de vint-i-dos nens i enviant-los en un perillosíssim viatge transoceànic. Vint-i-dos àngels, com suggereix la pel·lícula basada en aquest mateix fet històric, que no he vist (22 ángeles, Miguel Bardem, 2016).
El protagonista del llibre és Ezequiel de la Caridad (els cognoms dels nens de la inclusa són una marca indeleble i cruel), un nen que s’esforça per trencar el determinisme de l’abandó, la fam i els abusos. María Solar fa un retrat sobri de l’entorn, vívid i empàtic, però que alhora defuig la llagrimeta fàcil. Un parell de tours de force finals força aconseguits sorprenen el lector. I si es pren la molèstia de llegir l’apèndix, descobreix que el bon nen NO és un personatge històric.
L’únic que no m’agrada de la novel·la és el títol, ja que porta a engany i que tal vegada s’adiria a la pel·lícula al·ludida més amunt. L’original gallec (Os nenos da varíola) li escau.
Res a replicar, però, a la magnífica traducció de Josep Franco, que no ho sembla (es tracta del millor dels elogis que se m’acut!).

Un llibre que m’agradaria vendre als meus alumnes...i que en fessin un bon booktrailer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

MOTS ENCREUATS D'ESTIU