Passa al contingut principal

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt.
La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això són figues d’un altre paner.
La verola fa estralls, i un metge de l’orfenat, el doctor Posse Robaynes contacta amb un col·lega seu que té un projecte quimèric: dur la vacuna a l’Amèrica colonial de l’única manera possible a l’època. És a dir, inoculant la malaltia als bracets de vint-i-dos nens i enviant-los en un perillosíssim viatge transoceànic. Vint-i-dos àngels, com suggereix la pel·lícula basada en aquest mateix fet històric, que no he vist (22 ángeles, Miguel Bardem, 2016).
El protagonista del llibre és Ezequiel de la Caridad (els cognoms dels nens de la inclusa són una marca indeleble i cruel), un nen que s’esforça per trencar el determinisme de l’abandó, la fam i els abusos. María Solar fa un retrat sobri de l’entorn, vívid i empàtic, però que alhora defuig la llagrimeta fàcil. Un parell de tours de force finals força aconseguits sorprenen el lector. I si es pren la molèstia de llegir l’apèndix, descobreix que el bon nen NO és un personatge històric.
L’únic que no m’agrada de la novel·la és el títol, ja que porta a engany i que tal vegada s’adiria a la pel·lícula al·ludida més amunt. L’original gallec (Os nenos da varíola) li escau.
Res a replicar, però, a la magnífica traducció de Josep Franco, que no ho sembla (es tracta del millor dels elogis que se m’acut!).

Un llibre que m’agradaria vendre als meus alumnes...i que en fessin un bon booktrailer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc conceptual q…

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …