Vés al contingut principal

DIETES LECTORES

Què voleu que us digui?


Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.

Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar un fenomen que encara no he comentat amb ningú. Això no vol dir que tingui l’exclusiva del punt de vista. Segur que algun estudiós n’ha parlat, però ho ignoro. La meva ignorància, ho he d’admetre, és colossal.

Com a lector (ho confesso: jo llegeixo) i també com a crític de LIJ em sorprèn cada cop més la hipertròfia del que es publica. No, no em refereixo al nombre de títols, però sí a la talla XXL d’alguns.
Em destarota que m’arribin a les mans cada cop més sovint novel·les per a adolescents d’un gruix considerable. Parlo de volums (terme justificat!) que sobrepassen les tres-centes pàgines llargues (i també amples). Hi haurà qui objectarà que no és cap mal que els joves s’endinsin en llibres d’una certa fondària.

Però (ai!), sovint “quantitat” només vol dir això. Dissortadament. Embalum no té  necessàriament com a correlat valor estètic. I quan, com a professional de la lectura, has fet l’esforç suprem de llegir quatre-centes pàgines d’una història que (perdoneu) es podria explicar eficaçment en només cent cinquanta, te n’arriben la continuació i la continuació de la continuació. No volies caldo? Una trilogia, que queda simbòlic i que a més és el súmmum de l’originalitat, però només les primeres vegades.

Hi haurà qui replicarà que el públic lector devora aquestes trilogies ciclòpies. I aquí se m’encén la llumeta d’alarma i recupero el fil nutricional. Nyam!

Moltes d’aquestes sagues són d’origen forani, que vol dir inexorablement anglosaxó (com si no s’escrivís LIJ a França, ni a Itàlia, ni a Alemanya...). I com és lògic, llueixen una iconografia, uns hàbits, una manera de viure i uns valors que de moment no són els nostres.

Encara que jo mateix em pugui menjar, fins i tot sense torçar el morro, una hamburguesa amb patates, havent sucumbit a la mandra generalitzada que anomenem globalització, de seguida em ve un neguit. És que tinc gana ja a mitja tarda! És clar, mengeu pels ulls, canalla, objectaria la gent gran, amb molt bon criteri.

Just el mateix que s’esdevé quan llegeixes llargues disquisicions sobre què ha de fer la Patty (nom fictici) per entrar a l’equip d’animadores (llegiu-hi cheerleaders) de tercer any (sic).

La pregunta que et ve al cap després de llegir fil per randa (o no, segons recomana Pennac) les cabòries de la Patty (nom fictici) és ben clara: sí, i què?

O per canviar d’exemple: què aporta d’interessant el debat intern de la Sally (novament nom fictici) sobre si ha d’acceptar la invitació del quarterback guaperes o no per al ball de graduació?

(Es comença per fer balls de graduació en acabar l’ESO i s’acaba celebrant Thanksgiving. Espero equivocar-me).

Val més menjar poc i pair bé, deien els nostres avis. Els grecs en deien elegantment res en excés. Que no ens enganyin. Quantitat no és (sempre) qualitat. Ni a l’hora d’entaular-se ni a la de llegir.

Seria absurd allargar obres mestres de la literatura de dimensions modestes. Possiblement escurçar-ne (o espaiar-ne el consum) d’altres de mediocres seria un estalvi. Per passar a consumir producte de Km 0, per exemple. O per conservar els boscos.

Tanmateix, cadascú és lliure de menjar, literalment, el que li doni la gana, fins a sadollar-se. Però, a mi, doneu-me pa amb oli i xocolata, que us regalo totes les safates de boteruts i bigarrats cupcakes.

Tot i que no li faria fàstics a un bon croissant. O a un brètzel, mira tu.

Sigui com sigui, que vagi de gust.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

JOVES I LECTURA

Genial tenir un públic lletraferit (i lletradedicat en cos i ànima) per desfer falsos tòpics sobre la joventut i, sobretot sobretot, per trobar junts la manera de recuperar l'usuari de biblioteca perdut. El que té acne i considera el reggaeton una música de referència. L'objectiu últim d'en Carles Alcoy amb el seu curs al Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes és generar un Club de clubs de lectura. Un meta-club! Se us ha girat feina, amics! Però no esteu sols!

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…