Ves al contingut principal

LA RÀBIA, DE LOLITA BOSCH

imatges

Ningú està més legitimat per explicar una història que qui l’ha patida. Això és el que fa Bosch molts anys després d’haver viscut maltractaments i la indiferència de tothom a secundària. No és només rebre un enciam pansit per Sant Valentí, per a gaudi dels popus de la classe (com arribem a odiar els lectors també aquesta paraula!). És també el mal físic real –no, no és cap qüentu–, el fet de sentir-se ningú facis el que facis, tant si t’enfrontes al mal que t’infligeixen de manera gratuïta com si t'hi sotmets. Que et diguin «muuu» al teu pas perquè ets de poble. Com diu ella, «Pocs dies abans de fer els catorze em van arrencar. Com una planta que no té res especialment greu però creix al lloc equivocat». O esdevenir senzillament tu, sense nom, a fi de deshumanitzar l’objecte de la riota general.

Bosch alterna el fet de mirar enrere amb ira (i per què no?) amb el testimoniatge actual d’altres joves que han patit assetjament. I encara sort, matisa l’autora, d'haver-lo viscut abans de les xarxes socials i de la generalització dels smartphones! Tant se val si se n'obté autoficció o no. El que en resulta és literatura que remena les entranyes per la capacitat d’encomanar-nos unes vivències duríssimes. Una visió subjectiva, per descomptat, com també ho deu ser la dels maltractadors d’aleshores, que no devien ser conscients del que feien i que ho han oblidat. Ni oblit ni perdó, es podria afegir. Però sí tal vegada reflexió. Cal parlar-ne, a les aules, i a la societat. Perquè, que se’m perdoni la interferència amb un altre llibre igualment esplèndid, Els llops ja no viuen als boscos, per més que la factoria multinacional de somnis s’hi escarrassi, sovint el conte no té un final feliç.

La ràbia ha obtingut el premi Roc Boronat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…

LLEGIR PER CREAR IMATGES

Fa temps que els mitjans de comunicació es fan ressò dels canvis que si us plau per força està experimentant l'escola. Vist a peu d'aula, tot i el soroll generat (i les aportacions: sinceres, apassionades, generoses, preocupades... fins i tot, producte de la ignorància també) m'envaeix el dubte. Raonable però dubte. Toca innovar perquè és bo o senzillament perquè toca? No en sé pas tant com per pontificar sobre la qüestió. Deixem-ho per als opinadors professionals en tota la seva gradació. Del que sí que estic convençut és que no és cap mal acostar la vida i l'escola, prescindint de les parets que les separen. Dissenteixo del tot de les veus apocalíptiques, tal vegada benintencionades però possiblement... ehem ... desinformades, que afirmen categòricament que la lectura ha perdut la partida davant de les pantalles (les que siguin). Perdoneu l'acudit fàcil i procediu a l'esquinçada de vestidures preceptives. Per què? Perquè nois i noies atrets al cinema pel reclam l…