Passa al contingut principal

LA RÀBIA, DE LOLITA BOSCH

imatges

Ningú està més legitimat per explicar una història que qui l’ha patida. Això és el que fa Bosch molts anys després d’haver viscut maltractaments i la indiferència de tothom a secundària. No és només rebre un enciam pansit per Sant Valentí, per a gaudi dels popus de la classe (com arribem a odiar els lectors també aquesta paraula!). És també el mal físic real –no, no és cap qüentu–, el fet de sentir-se ningú facis el que facis, tant si t’enfrontes al mal que t’infligeixen de manera gratuïta com si t'hi sotmets. Que et diguin «muuu» al teu pas perquè ets de poble. Com diu ella, «Pocs dies abans de fer els catorze em van arrencar. Com una planta que no té res especialment greu però creix al lloc equivocat». O esdevenir senzillament tu, sense nom, a fi de deshumanitzar l’objecte de la riota general.

Bosch alterna el fet de mirar enrere amb ira (i per què no?) amb el testimoniatge actual d’altres joves que han patit assetjament. I encara sort, matisa l’autora, d'haver-lo viscut abans de les xarxes socials i de la generalització dels smartphones! Tant se val si se n'obté autoficció o no. El que en resulta és literatura que remena les entranyes per la capacitat d’encomanar-nos unes vivències duríssimes. Una visió subjectiva, per descomptat, com també ho deu ser la dels maltractadors d’aleshores, que no devien ser conscients del que feien i que ho han oblidat. Ni oblit ni perdó, es podria afegir. Però sí tal vegada reflexió. Cal parlar-ne, a les aules, i a la societat. Perquè, que se’m perdoni la interferència amb un altre llibre igualment esplèndid, Els llops ja no viuen als boscos, per més que la factoria multinacional de somnis s’hi escarrassi, sovint el conte no té un final feliç.

La ràbia ha obtingut el premi Roc Boronat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc conceptual q…

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …