 |
| Jo no les veig per terra
Qualsevol
generalització és inexacta per definició.
Llegeixo algú
que afirma que les escoles han llençat la tovallola a l’hora d’implicar els
nens/es en la lectura.
De la
mateixa manera es podria argumentar que els escriptors no tenen interès a
desplaçar-se a les escoles per contactar amb els seus joves lectors.
Cap de les
dues afirmacions (simplistes) es correspon a la realitat, que també per
definició és complexa.
Ahir mateix
vaig tenir la immensa sort que em convidessin a l’escola Amor de Déu de Sant
Adrià de Besòs. Una de les escoles, i com a docent en conec unes quantes, que
no sols NO ha llençat la tovallola sinó que és capaç de transmetre expectatives
i il·lusió pel que fa a la lectura.
Si no fos
així no s’entendria la resposta que m’hi vaig trobar. Hi vaig anar per parlar a
les tres classes de 6è del meu llibre La
Fina Ensurts.
La
predisposició dels nens/es, reflex de la inquietud i del saber fer dels seus
mestres, va ser magnífica. Preguntes clares, directes, sinceres i que anaven al
gra. Això no s’improvisa.
I tal i com
els vaig precisar, jo venia per satisfer la seva curiositat, però també volia
escoltar-los.
Davant de la
pregunta què li demaneu a un llibre
perquè us interessi, les respostes van ser tan riques, tan espontànies i
tan motivades i motivadores que en vaig prendre bona nota.
I seran
matèria per a un nou post.
Com a
docent, sento enveja per en Luis Jalón, que va propiciar la trobada (moltíssimes
gràcies!). I com a autor, vaig sortir amb les piles recarregades i un munt de
bones idees recollides a peu d’aula. Més de quilòmetre zero impossible,
parafrasejant l’Anna Manso.
Cap
dispositiu digital es pot comparar a la comunicació real i efectiva que s’estableix
entre persones que interactuen. Traduït: parlant i escoltant-se.
|
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada