Ves al contingut principal

SOBRE TOVALLOLES LLENÇADES I IL·LUSIÓ

Jo no les veig per terra


Qualsevol generalització és inexacta per definició.
Llegeixo algú que afirma que les escoles han llençat la tovallola a l’hora d’implicar els nens/es en la lectura.
De la mateixa manera es podria argumentar que els escriptors no tenen interès a desplaçar-se a les escoles per contactar amb els seus joves lectors.
Cap de les dues afirmacions (simplistes) es correspon a la realitat, que també per definició és complexa.
Ahir mateix vaig tenir la immensa sort que em convidessin a l’escola Amor de Déu de Sant Adrià de Besòs. Una de les escoles, i com a docent en conec unes quantes, que no sols NO ha llençat la tovallola sinó que és capaç de transmetre expectatives i il·lusió pel que fa a la lectura.
Si no fos així no s’entendria la resposta que m’hi vaig trobar. Hi vaig anar per parlar a les tres classes de 6è del meu llibre La Fina Ensurts.
La predisposició dels nens/es, reflex de la inquietud i del saber fer dels seus mestres, va ser magnífica. Preguntes clares, directes, sinceres i que anaven al gra. Això no s’improvisa.
I tal i com els vaig precisar, jo venia per satisfer la seva curiositat, però també volia escoltar-los.
Davant de la pregunta què li demaneu a un llibre perquè us interessi, les respostes van ser tan riques, tan espontànies i tan motivades i motivadores que en vaig prendre bona nota.
I seran matèria per a un nou post.
Com a docent, sento enveja per en Luis Jalón, que va propiciar la trobada (moltíssimes gràcies!). I com a autor, vaig sortir amb les piles recarregades i un munt de bones idees recollides a peu d’aula. Més de quilòmetre zero impossible, parafrasejant l’Anna Manso.
Cap dispositiu digital es pot comparar a la comunicació real i efectiva que s’estableix entre persones que interactuen. Traduït: parlant i escoltant-se.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…