Ves al contingut principal

SOBRE TOVALLOLES LLENÇADES I IL·LUSIÓ

Jo no les veig per terra


Qualsevol generalització és inexacta per definició.
Llegeixo algú que afirma que les escoles han llençat la tovallola a l’hora d’implicar els nens/es en la lectura.
De la mateixa manera es podria argumentar que els escriptors no tenen interès a desplaçar-se a les escoles per contactar amb els seus joves lectors.
Cap de les dues afirmacions (simplistes) es correspon a la realitat, que també per definició és complexa.
Ahir mateix vaig tenir la immensa sort que em convidessin a l’escola Amor de Déu de Sant Adrià de Besòs. Una de les escoles, i com a docent en conec unes quantes, que no sols NO ha llençat la tovallola sinó que és capaç de transmetre expectatives i il·lusió pel que fa a la lectura.
Si no fos així no s’entendria la resposta que m’hi vaig trobar. Hi vaig anar per parlar a les tres classes de 6è del meu llibre La Fina Ensurts.
La predisposició dels nens/es, reflex de la inquietud i del saber fer dels seus mestres, va ser magnífica. Preguntes clares, directes, sinceres i que anaven al gra. Això no s’improvisa.
I tal i com els vaig precisar, jo venia per satisfer la seva curiositat, però també volia escoltar-los.
Davant de la pregunta què li demaneu a un llibre perquè us interessi, les respostes van ser tan riques, tan espontànies i tan motivades i motivadores que en vaig prendre bona nota.
I seran matèria per a un nou post.
Com a docent, sento enveja per en Luis Jalón, que va propiciar la trobada (moltíssimes gràcies!). I com a autor, vaig sortir amb les piles recarregades i un munt de bones idees recollides a peu d’aula. Més de quilòmetre zero impossible, parafrasejant l’Anna Manso.
Cap dispositiu digital es pot comparar a la comunicació real i efectiva que s’estableix entre persones que interactuen. Traduït: parlant i escoltant-se.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…