De Montañá, en coneixíem El bolígraf de Higgs i hi havíem xalat. Però Les esferes del temps porta el lector literalment cap a altres dimensions. Com l’estructura del relat heroic demana, en Domènec és un noi orfe que duu una vida trista i plena de penalitats: és l’única raresa de veritat en un circ ambulant tronat que arriba a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888. S’hi guanya la vida gràcies al dubtós mèrit de tenir el cos cobert d’espantoses cicatrius, producte d’un passat que se li ha esborrat de la memòria. El dissortat noi descobreix de manera simultània que el seu destí està lligat al del poderosíssim i malvat Basilisc, i que ell mateix té un poder capaç de plantar-li cara. Sense pensar-s’hi gaire, en Domènec passa a formar part d’una mena d’X-Men nostrats, d’un passat que barreja història real, història alternativa i sobretot una fantasia i una acció desbordants, on trobem ciència del segle XIX, l’Atlàntida, i l’eterna lluita del bé contra el mal.
Una història amb un protagonista ben delineat, uns secundaris de pes i un antagonista temible, elements tots que configuren una trama steampunk (la portada, fantàstica, ho suggereix) que deixa el lector sense alè. La prova és que, quan acabes un capítol i llegeixes de cua d'ull el títol del següent, ja has begut oli. Les esferes del temps presenta prou mèrits per haver obtingut el Premi Joaquim Ruyra de l’any passat, i encara més, insistim, per ser llegit d’una tirada. No voldria acabar, però, sense un apunt que, com a filòleg, em té el cor robat: Montañá recrea en els diàlegs el to retòric, genuí però prefabrià, del català de finals del segle XIX, i ho fa de manera versemblant i entenedora. Una delícia, tot plegat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada