L’última novel·la que hem llegit de Care Santos ens ha deixat estabornits ja des de la primera campana, i no sols per la portada, on apareix un boxejador. Construïda com un flashback gegant (que a més desvela una enorme sorpresa final), al llarg de les gairebé tres-centes pàgines que dura el lector esdevé un veritable espàrring, tal vegada per ficar-se en la pell d’en Ben, a qui coneixem precisament el dia que l’enterren. El noi que mai no riu, que es descriu, de manera tan apressada i exacta com cruel (pàgina 183) com a «Ben González Garcia. Fill d’un violador, orfe de mare. Sense família. Nivell d’estudis: burro. Idiomes: el meu i amb faltes d’ortografia. Addicte als ossets de regalèssia. Sé pegar i encaixar. Sempre guanyo al pòquer.» Una història que defuig l’èpica, massa trivial i habitual, i que s’instal·la en la tragèdia grega, ambientada ben a prop, amb personatges i diàlegs creïbles, brutals i que genera catarsi ja des del primer round: «Creus que series capaç de matar una persona?» Una història magnífica, dolorosa, trista, carregada de matisos, que no esgota la riquesa i la complexitat del món interior, inescrutable, del protagonista i que, malgrat tot, parla de la generositat de qui ja va néixer perdent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada