Passa al contingut principal

LLUNY DEL PARADÍS, DE RAMON BREU

Merescudíssim premi Vila d'Ascó 2018



Per a qui signa aquestes línies, llegir en Ramon Breu és garantia alhora de lectura intel·ligent i de passar una bona estona. L'autor parla del que coneix, i com que en sap un niu, d'on som i sobretot d'on venim, llegir-lo ens ajuda a entendre el moment que ens toca viure. Aquesta reflexió ens ve d'haver llegit altres llibres seus, i també és extensiu a Lluny del paradís, títol que remet a la fugida del jardí de l'Edèn quan Adam i Eva van pecar. No desvetllarem el desenllaç d'aquesta magnífica novel·la, però sí que avançarem que, a contràriament a la història del Gènesi, l'escapada final suposa un alleujament. L'heroi és un alferes català, Jordi Orriols, destinat a Guinea Equatorial el 1959. Tot i ser desafecto al règim de manera ben palesa, la talla moral de l'Orriols el condueix a arriscar la vida pels companys a la guerra de Sidi Ifni, penúltim reducte de l'imperio. És per això que, tot i estar en el punt de mira de les autoritats, la seva vida, mentre mantingui un perfil baix, no corre perill. A la colònia hi descobreix altres catalans que responen a una taxonomia variada, des dels que fugen de la repressió fins als que no experimenten cap vergonya a espoliar la terra dels negrets. La inflexió arriba quan l'Orriols hi troba també l'amor, la infermera Clara Vilaplana, filla d'un terratinent, i junts s'enfronten a una realitat tèrbola. El que els obre els ulls és una pràctica que malauradament s'ha estès massa en el temps i que ha arribat a afectar la metròpoli fins fa relativament poc: el robatori de nadons amb diverses finalitats. Un dels mèrits indubtables de Breu és aconseguir que el lector, si és tan mandrós com jo mateix, entengui i fins i tot projecti dins del cap imatges que podem qualificar obertament de cinematogràfiques. Sabem que es tracta de ficció, però, en acabat, hi haurà qui regirarà el llibre per trobar-hi la fórmula basat en fets reals. Si el nostre fos un país normal (sigui quin sigui el sentit del terme), aquí hi hauria prou matèria per a una sèrie de televisió. De moment ens acontentem, que no és pas poc, amb imaginar-nos l'elenc d'actors nostrats que farien el fet: afortunadament somiar continua sent gairebé gratis. Vaja, que requereix una petita inversió: poc més que l'equivalent a un menú saborós en un lloc de confiança. A l'enllaç se'n pot descarregar el primer capítol

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc conceptual q…

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …