Ves al contingut principal

ESCOLES D’ESTIU, (IN)FORMACIÓ FRESCA

Resultat d'imatges de escola estiu 2017 col·legi de llicenciats
Desconec si a la resta de l’Estat hi ha la tradició formativa que hi ha a Catalunya i que m’ha acompanyat com a docent ja des que vaig començar.
El raonament que esgrimiré ara és incontestable: qui confiaria la seva salut a un metge que no s’hagués format des que va acabar els estudis?
En el cas de l’educació aquesta efervescència formativa (que cristal·litza en forma de desenes d’Escoles d’Estiu) afortunadament no sols té a veure amb els pals de cec a què ens té acostumats l’autoritat competent. Dic “afortunadament” perquè la institució escolar, gràcies a la professionalitat dels qui hi treballen, és prou flexible i prou sensible alhora a les necessitats i als reptes que suposen els canvis socials constants. Res d’immutabilitat, com vol el tòpic (no contrastat!) de la vella escola colonial francesa, que feia memoritzar a infants congolesos, vietnamites, tahitians... una deliciosa lliçó d’història intitulada Nos ancêtres les Gaulois, és a dir, Els nostres avantpassats gals (sic).
L’experiència com a usuari i sobretot com a formador m’ha ensenyat (no, no espereu cap estudi rigorós) que sovint el professor que es forma a l’estiu paga la matrícula de la seva butxaca. Hi assisteix per iniciativa pròpia (i aquí hi cabria des de l’afany de renovar-se fins a la sana aspiració d’aconseguir punts per a la promoció professional). I el millor de tot és que l’homo scholae aestiuae (llatinisme flagrant) és reincident! Segur que no ho és només per la mala consciència de sentir-se un privilegiat que gaudeix de TRES MESOS DE VACANCES, com vol la malvolença d’uns pocs.
Parlant de reincidència, aquest estiu és el segon cop que intervinc a l’Escola d’Estiu del Maresme. I també el segon cop que amb un gran equip treballem a la del Col·legi de Llicenciats. El tema, com no podia ser d’altre, els booktrailers escolars.
A l’enllaç es pot accedir als materials quehi vam fer servir, així com els treballs elaborats pels assistents, perquè a caminar se n’aprèn amb el moviment. 
Que no faltin ganes de formar-se (o si més no, d’informar-se), ni tampoc aire condicionat per generar l’ambient de treball necessari per fer-ho.

Per cert: bon estiu!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…