Passa al contingut principal

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL


En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat?
Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure.
Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial.
El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo.
D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com les il·lustracions d’Elena Ferrándiz, que li afegeixen un plus de tendresa sense caure mai en la sensibleria.
Però encara me’n sedueix més una idea: l’ampliació de la noció de família, que sobrepassa els llaços de sang i que es fonamenta en un acte de voluntat. En Roc no vol la germaneta que potser sigui un caprici esnob dels pares, però no dubta a “adoptar” la Kali, juntament amb el senyor Nicolau i la senyoreta Petúnia. Per cert, s’acabaran enamorant tots dos gràcies a les paraules, ja que comparteixen, sense saber-ho, la mateixa neboda?
El microcosmos de la comunitat, imatge de la nostra societat, es completa amb la senyoreta Rúcula i les seves vel·leïtats esotèriques, i en Rogeli, partidari dels discurs oficialista: els refugiats, malgrat el seu bagatge de pèrdues i de sofriment, han de tornar irremeiablement, no ja on vivien, sinó on morien.
Per acabar, una imatge preciosa que m’ha colpit especialment: el senyor Nicolau acull l’òrfena Kali quan, després de “llegir-li” els peus, en fa un motllo per fer-li unes sabates a mida.

Un llibre que propicia el no abandonar mai ni la imaginació ni l’oposició a les regles, si és que són absurdes i inhumanes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…