Quan l’home juga a ser Déu incorre en el perill que Déu vulgui prescindir d’ell. Això passa des que, de resultes de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, el destí d’algunes persones va quedar inexorablement unit, agermanat. Amb una prosa d’una gran bellesa, que recorda, conscientment o no, Murakami, Sempere ens endinsa en una història difícil, plena de símbols i de salts en l’espai i en el temps. L’Àngel vol entendre per què la cangur que tenia de petit va haver de marxar o què fa que els seus pares estiguin cada dia més lluny. I, encara més, per què l’Amanda juga a gronxar-se en silenci després d’haver cremat trenta-sis llumins. Igual que trenta-sis són els homes justos, sempre canviants, que fan que Déu no acabi destruint la seva creació. Tot encaixarà finalment, a la perfecció, gràcies a un acte suprem de bondat.
|
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Moltes gràcies per la ressenya!
ResponElimina