Ves al contingut principal

WONDER, PER R.J. PALACIO


Els nens són cruels, però no més ni menys que els adults que els alliçonen: els testos s'assemblen a les olles. August Pullman (o Oggie Doggie, o el Comandant Tom, o l'orc) és un petit supervivent: a una terrible malformació facial i a desenes d'operacions. És una meravella (wonder) que respiri, que mengi, que hagi pogut créixer.
Podrà sobreviure a la incertesa, que no és tal, d'haver-se d'incorporar a una escola? Volem entendre que sí. El centre preveu un comitè de benvinguda, que no resultarà tal, on el nen trobarà un tast del ventall de reaccions davant de la diferència flagrant.
La lliçó que ens imparteix a tots l'August és que tenint-ho tot en contra, cal no defallir mai. Malgrat les mirades, els riures més o menys dissimulats, el fet de tenir la pesta, els missatges insultants. Perquè no es pot passar desapercebut quan s'ha sobreviscut per destacar. L'arma serà l'amabilitat, en el sentit etimològic de fer-se amar, tal vegada un dels preceptes no formulats encara pel professor de Llengua.
Ens ha agradat el llenguatge senzill i creïble, posat en boca de l'August, de la germana, dels amics. Tots parlen de sentiments sense caure massa de quatre potes en la sensibleria. La Via, la germana, descriu la família (i seria extensible al relat) en termes d'un sistema solar al voltant de l'August: d'aquí tal vegada el casc d'astronauta que l'acompanyava de petit.
Un encert els capítols curts i els seus títols suggeridors, així com les constants al·lusions a la cultura audiovisual. Hem trobat interessant l'acostament a l'assetjament escolar, reflectit en tots els seus matisos i no descrit en termes de blanc o negre, bo o dolent.
No ens ha agradat especialment l'enaltiment final de l'heroi, un nen que volia passar desapercebut perquè precisament desitjava que tot l'any fos Halloween. Calia que se sentís com Luke Skywalker al final de l'episodi IV de Star Wars?
La vida no és un llit de roses, recorda Freddy Mercury a We are the champions i l'essencial és invisible als ulls en paraules del Petit Príncep. Per això la lletjor és alguna cosa relativa, però impossible de deixar de banda en un món obsedit per les aparences.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…