Passa al contingut principal

AMETLLA, DE WON-PYUNG SOHN

Tots els adolescents són diferents, però en Seon encara ho és més. Pateix alexitímia, és a dir, incapacitat manifesta per identificar i expressar les pròpies emocions (i, de retruc, d'entendre les dels altres). Aquesta anomalia té una arrel orgànica, una glàndula cerebral de la grandària del fruit sec del títol. Per a la mare soltera, el noi és una aposta arriscada. Per a l’àvia, un monstre, però un monstre adorable.

Com en una tragèdia grega on l’infortuni sembla orquestrat des de sempre, en Seon es queda totalment sol (ja n’estava a l’escola, on era el «rar») la nit gèlida en què un pertorbat agredeix greument la mare i l’àvia només perquè havia decidit, abans de suïcidar-se, segar la vida de tothom amb qui es topés somrient. I tot s’esdevé sota la mirada impertèrrita i passiva del jove. Ajudat per dos adults d’àmbits diferents que irrompen en la seva vida, no serà fins que conegui en Gon, un inadaptat incontrolat ple de ràbia i alhora fràgil, que en Seon comença a experimentar canvis en la seva vida.

La història, duríssima, i alhora explicada per la veu objectivament desapassionada de qui no coneix passions, ens parla de llaços (de sang, afectius) però sobretot de la possibilitat de redempció. El protagonista arriba a patir, i això paradoxalment propicia la seva salvació i que ens en faci partícips. Un llibre bell, impactant, que es llegeix, malgrat la seva càrrega tràgica, sense estridències i també sense alè. El mèrit és de la credibilitat de la veu que narra i també de la feina sense fissures de la traductora, que ens convenç que tot plegat s’esdevé aquí a la vora i no pas a Corea del Sud.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants com una primera narració lit