Passa al contingut principal

RECEPTES LECTORES VINTAGE PER A PROFESSORS À LA PAGE

RECEPTES LECTORES VINTAGE PER A PROFESSORS À LA PAGE

Abans sí, però ara ja no.

Pertànyer a la generació del baby boom em concedeix a aquestes alçades diverses prerrogatives. Una d’elles podria ser denigrar el compromís, els mèrits i el valor de les generacions posteriors.

Els qui va néixer més tard, per defecte, sempre són menys que nosaltres. D’això se’n diu parlar com un iaio, o amb més propietat, tenir un discurs vintage.

La sintaxi adequada per formular la sentència seria així: “abans sí que ... (valoració positiva), no com ara, que ... (valoració pèssima). Aquest clixé té l’immens avantatge que es pot aplicar a qualsevol àmbit.

Abans sí que llegíem, no com ara, que el jovent sempre està amb les pantalletes.

Ja està, ja ho he deixat anar.

Però no.

Cal contextualitzar sempre. Aprofundir, si es pot. Les veritats absolutes, aquesta mateixa inclosa, indueixen a error.

 

Autobiografia lectora

Vaig aprendre a llegir per avorriment, per tenir alguna alternativa a baixar a jugar al carrer a tirar pedres.

Quan els meus pares em van portar a una escola de pago es va obrir un nou full de ruta.

Un altra volta de rosca va ser descobrir una alternativa a jugar a pilota en plegar. Una sala buida de condeixebles però atapeïda de llibres. Jo no seria mai futbolista, però tant me feia.

Hi havia la col·lecció sencera de Tintín, a estrenar, en francès. A l’època, tota l’obertura cultural venia del nord dels Pirineus. També la sofisticació.

Per Sant Jordi les caixes d’estalvis (us en recordeu?) regalaven llibres als impositors. Els meus pares, sense estudis, feien cua disciplinadament per anar omplint la cartilla i de passada les prestatgeries de casa nostra.

També disciplinadament vaig llegir La Divina Comèdia i algun autor afí al règim en els seus compassos finals i ara justament oblidat. Amb el mateix resultat: no entendre-hi ni fava. Tanmateix, amb la sensació omnipresent que llegir era alguna cosa important.

A l’escola de capellans hi havia estones de lectura, amb un menú escarransit: hagiografies o l’antologia de l’editorial de capçalera, farcida d’autors tan seriosos com obviables (i oblidables).

Amb l’estirada prèvia a l’adolescència van engegar-se els canvis. Un professor progre, grenyut, ens va subscriure per la patilla (les seves!) a Cavall Fort. Canvi de llengua, còmics de línia clara que anaven més enllà dels excessos de Bruguera, pinzellades d’una cultura que encara no sabia que era la meva.

I el clau es va reblar amb El mecanoscrit del segon origen. Després van arribar Cortázar i Borges, però també Salvat-Papasseit i Simenon. I l’hora crítica de triar carrera.

 

 

 

El temple del saber acull neòfits, i després els escup

Filologia, per si m’hi ensenyaven a escriure. Si llegir era guai, escriure devia ser guai del Paraguay. I per no haver de triar entre el català de l’entorn i el castellà de l’origen, el francès de ningú.

No sols no m’hi van ensenyar, sinó que, en plegar-ne, vaig acabar de professor a EGB. Només tenia previst ser-hi un parell d’anys. D’això en fa més de trenta.

Què hi he après sobre lectura?

La primera cosa: que la meva experiència boomer no és ni por ser de cap manera extrapolable.

 

Deu axiomes qüestionables, o potser no, i una veritat com un temple.

1.   Que millor que els alumnes et vegin amb un llibre sota el braç que no sense i els renyis perquè no llegeixen.

2.   Que fer-los redactar (?) monografies sobre lectures són una pèrdua de temps per a tothom.

3.   Que les lectures enquistades acaben fent pudor.

4.   Que no cal insultar la seva intel·ligència amb propostes per sota de les capacitats que tenen.

5.   Que l’ingredient principal és i serà sempre una bona història. Per cert, què voldrà dir aquest sintagma?

6.   Que els clàssics no passen mai de moda.

7.   Que cal estar al dia de les novetats.

8.   Que llegir en veu alta un fragment pot arribar a captivar-los més que la producció hollywoodiana més cara.

9.   Que passen moltes coses, sovint bones, si aparques una estona la classe de Llengua perquè llegeixin.

10.               Que la lectura facilita alhora la introspecció i la creació de vincles entre ells.

Que la seva literatura no és inferior a la meva.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

¡HASTA LAS ESTRELLAS! DE MARTA ZUBIRÍA

  Ilustraciones de Lyona Por deformación profesional y quizá también por comodidad, no suelo leer ni criticar libros dirigidos al público infantil. Sin embargo, en ocasiones contravengo mis principios,y en este caso ha sido por una muy buena razón. Tenemos aquí un libro precioso en más de un sentido, escrito, ilustrado y editado con oficio y gusto. Se trata de una historia que garantizará felices sueños a quien la lea en voz alta y sobre todo (cosa que merece todos los esfuerzos) a quien la escuche leer. En ella nada está dejado al azar, ya desde la primera frase: "Aquel verano sería diferente para Candela." Toda una declaración de intenciones que se afianza en el simbolismo de los nombres de los personajes. Candela (luz), acompañada de su perrito Luka (nuevamente luz) echa de menos una amiguita con quien compartir juegos en la aldea donde pasa el verano con los abuelos, para quienes es una Bolboreta (mariposa). El deseo de la niña se cumplirá por partida doble al conocer y a