Passa al contingut principal

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

Afegeix la llegenda

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns).
En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere.
Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació?
El que captiva des dels primers compassos és la descripció (i els evidents contrastos) dels ambients d’una època tan propera objectivament i alhora tan llunyana. I és d’agrair que el nostre imaginari, ja prou nodrit de temes de novel·la negra d’arreu, pugui alimentar-se d’una ficció que de tan a l’abast ens resulta desconeguda. Els lectors d’en Breu han llegit polars, giallo, ...segurament també novel·la nòrdica, però possiblement (i parlo per mi) no tenien, fins ara mateix, imatges d’una Barcelona més grisa que no pas negra.
De La veritat... me n’han seduït des del principi les músiques, les olors, les maneres de parlar, els escenaris, la imatgeria de l’època. I les al·lusions al cinema (que es noti que l’autor és tota una referència estatal en l’àmbit de l’educació audiovisual).
També me n’ha agradat el biaix quitxotesc d’en Pere, que arriba a arrencar l’orella al sogre (passa al final, però no és spoiler, vaja, crec) per no poder clavar queixalada als dolents de debò. I aquesta és la qüestió, abans i ara. Hi ha qui actua amb total impunitat, i que tot i que l’enxampin de ple, no pagarà pels seus delictes. De què ens sona aquesta cançó? El títol és tota una declaració de principis.

.

Etiquetes

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES , FLORS I PÓLVORA, DE CINTA ARASA

  És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions  biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs,  Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle  americano.  També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

NAÏM I ELS ULLS MULTICOLORS, DE JORDI FOLCK

SET RAONS PER LLEGIR NAÏM I ELS ULLS MULTICOLORS , DE JORDI FOLCK El set ens sembla una xifra atractiva. És un nombre primer. El set del grup artístic Dau al Set. Les anomenades set meravelles del món antic... Llegir continuarà una experiència única i intransferible, sortosament fora de l’abast de la IA (que segurament tindrà molt d’artificial i ben poc d’intel·ligència). I per últim, no és el mateix alimentar-se que degustar, ni mirar que admirar, ni escoltar que sentir . Enunciades, doncs les coordenades (el nombre 7, llegir, sentir), passem a glossar què fa que aquest llibre no passi desapercebut. 1.    Els temes tractats. La discapacitat (o si se’ns permet, l’altercapacitat, que té molt de capacitat i no gaire de dis- ), el valor de l’amistat i de la família, la resiliència (que es tradueix a no abaixar els braços davant de l’adversitat), la reivindicació de l’esforç i de la creativitat per superar la grisor del món que ens envolta. 2.    La magnit...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LA NIT DE LA PAPALLONA, DE MARGARIDA ARITZETA

El premi Barcanova de literatura juvenil 2013 és una història duríssima. La M inicia un procés de metamorfosi, enfrontada al món tot buscant-hi un lloc, fregant la malaltia mental. Als seus somnis d'esdevenir música, s'hi suma l'amor, ambivalent i encarnat per un noi de la seva edat i per un misteriós veterà de guerra balcànic. La clau de volta serà una nit d'excessos, comiat de l'estiu i tal vegada de la vida tal com la M i els seus acòlits la concebien abans d'un fet terrible i confús. La història, plena de sordidesa, abandó, incomprensió, rebel·lia amb causa (o no), nihilisme... no future , en definitiva, no deixa de ser un intent de respondre a la pregunta bàsica: qui sóc jo? La nit de la papallona és una novel·la difícil, tant pel que diu per com ho diu, gens amable i que ofereix poques esperances. No cal enganyar els joves amb mons de llaminadura presidits per un simpàtic ratolinet d'obscures intencions, però segurament hi ha un terme mig.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació