Ves al contingut principal

PENSAR PER PARLAR (O NO)

Com admiro George Orwell!

Els meus pares tenen estudis primaris inacabats. Quan jo era molt petit, a casa em van ensenyar que havia de parlar clar, no repetir paraules, anar al gra i no dir mentides, perquè et cauran les dents. Aquest ha estat, amb algun alt-i-baix, el meu ideal expressiu des d’aleshores. La meva inclinació per la lectura i l’acció benèfica d’algun mestre escadusser van fer la resta, de manera que em considero un usuari experimentat de la llengua (no hi busqueu segones intencions, almenys ara).
Odio les falques i els tòpics lèxics i fraseològics, però per damunt de tot, els circumloquis, perquè tendeixo a pensar que qui no s’expressa d’acord amb l’ideal de casa és: a) un idiota b) un manipulador (de l’estil “on és la boleta?”) mentre remena els gobelets. I si, com sol passar, es tracta d’un manipulador idiota o a l’inrevés, tant se val, ja hem begut oli.
Trobem exemples d’un ús pervers del llenguatge a diari. Pervers en una accepció, com es veurà, innòcua, en què la paraula no vol dir el que sembla, i que podem arribar a comprendre o fins i tot a acceptar. El “puc fer-te una pregunteta?” dels captadors/assetjadors de les ONG al carrer. El “vol pagar menys en el seu rebut de...?” del comercial a domicili no-sol·licitat. El “me lo quitan de las manos. ¿Quieres uno, guapo?”, de les venedores ambulants afalagadores que tenen un coneixement rudimentari del màrqueting.  
Hi ha, però, formulacions que no per subtils no deixen de ser potencialment perilloses. Quan busques pis, aprens de seguida que “amb moltes possibilitats” vol dir que hi hauràs de fer obres. I que “ben comunicat” es tradueix en pla català per “llunyaníssim”.
Però res comparat amb el cinisme sagnant d’expressions que ara es fan servir amb total impunitat, dins l’àmbit laboral, i que fan que el nostre llindar d’alarma es relaxi, acostumat a tanta manipulació tan descarada.
Si el nom fa la cosa, el que es fonamenta en un engany és una estafa que no respecta cap dret. Com s’explica, si no, que ja no sigui cool dir “treballar”, sinó “col·laborar”? Que “fotre algú al carrer” es tradueixi per un atenuat “desvincular-lo d’un projecte”? I que “explotar laboralment” es digui en aquesta neollengua, que remet un cop més al visionari Orwell “oferir visibilitat”. 
Això pel que fa al nivell lèxic o fraseològic. Renuncio a analitzar en qualsevol sentit "despido en diferido" o qualsevol mostra de sintaxi recargolada, és a dir, que respon a un discurs buit, pura pirotècnia que fa llufa. Com ara "es el vecino el que elige al alcalde...". Qui parla malament no pensa amb claredat. O sí que ho fa i de vegades no és tan murri com voldria. "Por la boca muere el pez".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…