Ves al contingut principal

PENSAR PER PARLAR (O NO)

Com admiro George Orwell!

Els meus pares tenen estudis primaris inacabats. Quan jo era molt petit, a casa em van ensenyar que havia de parlar clar, no repetir paraules, anar al gra i no dir mentides, perquè et cauran les dents. Aquest ha estat, amb algun alt-i-baix, el meu ideal expressiu des d’aleshores. La meva inclinació per la lectura i l’acció benèfica d’algun mestre escadusser van fer la resta, de manera que em considero un usuari experimentat de la llengua (no hi busqueu segones intencions, almenys ara).
Odio les falques i els tòpics lèxics i fraseològics, però per damunt de tot, els circumloquis, perquè tendeixo a pensar que qui no s’expressa d’acord amb l’ideal de casa és: a) un idiota b) un manipulador (de l’estil “on és la boleta?”) mentre remena els gobelets. I si, com sol passar, es tracta d’un manipulador idiota o a l’inrevés, tant se val, ja hem begut oli.
Trobem exemples d’un ús pervers del llenguatge a diari. Pervers en una accepció, com es veurà, innòcua, en què la paraula no vol dir el que sembla, i que podem arribar a comprendre o fins i tot a acceptar. El “puc fer-te una pregunteta?” dels captadors/assetjadors de les ONG al carrer. El “vol pagar menys en el seu rebut de...?” del comercial a domicili no-sol·licitat. El “me lo quitan de las manos. ¿Quieres uno, guapo?”, de les venedores ambulants afalagadores que tenen un coneixement rudimentari del màrqueting.  
Hi ha, però, formulacions que no per subtils no deixen de ser potencialment perilloses. Quan busques pis, aprens de seguida que “amb moltes possibilitats” vol dir que hi hauràs de fer obres. I que “ben comunicat” es tradueix en pla català per “llunyaníssim”.
Però res comparat amb el cinisme sagnant d’expressions que ara es fan servir amb total impunitat, dins l’àmbit laboral, i que fan que el nostre llindar d’alarma es relaxi, acostumat a tanta manipulació tan descarada.
Si el nom fa la cosa, el que es fonamenta en un engany és una estafa que no respecta cap dret. Com s’explica, si no, que ja no sigui cool dir “treballar”, sinó “col·laborar”? Que “fotre algú al carrer” es tradueixi per un atenuat “desvincular-lo d’un projecte”? I que “explotar laboralment” es digui en aquesta neollengua, que remet un cop més al visionari Orwell “oferir visibilitat”. 
Això pel que fa al nivell lèxic o fraseològic. Renuncio a analitzar en qualsevol sentit "despido en diferido" o qualsevol mostra de sintaxi recargolada, és a dir, que respon a un discurs buit, pura pirotècnia que fa llufa. Com ara "es el vecino el que elige al alcalde...". Qui parla malament no pensa amb claredat. O sí que ho fa i de vegades no és tan murri com voldria. "Por la boca muere el pez".

Comentaris

  1. Com sempre, d'acord. Sense circumloquis, però enamorat dels venedors de carrer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…