Ves al contingut principal

EL MAR I LA SERP, DE PATRICIA BOMBARA.

El mar i la serp
Una novel·la breu que revela la construcció d’una tragèdia. I ho fa de manera paral·lela a la construcció del llenguatge de la veu narradora, no per senzilla menys colpidora.
Una nena petita s’adona que alguna cosa no va a l’hora a casa seva. Com que no té encara prou paraules, fa servir perífrasis. S’adona que la mare “plora. Però cap endins”. I perquè els adults no pateixin, la nena aprèn aviat a “riure de mentida”.
El pare no hi és i la nena no POT entendre per què. Els adults, inclosos nosaltres que llegim i que sabem, coneixem què passa. La dictadura militar argentina fa desaparèixer persones. Sense contemplacions. Sense explicacions. O encara pitjor, amb mentides insultants.
La mare, aviat en el punt de mira dels qui exerceixen el poder (i la violència, si és que cal distingir-los), estableix una gradació en la resposta. Davant de la pregunta “I el pare?”, hi ha un ventall de respostes. “Ha anat a treballar”. “Està treballant”. “No ho sé”. “Ha marxat amb la bici”. “S’ha perdut”.
El mar del títol apareix aleshores com a bàlsam per al dolor davant la pèrdua. Cosa que no s’aconsegueix amb la xarxa d’adults que envolten la nena en els moments més difícils. “Tinc molts tiets”.

A l’hora de la migdiada anem a la platja. M’agraden els pingüins i les foques. La mare em porta a veure’ls moltes vegades. M’agraden les gavines. Hi corro al darrere fins que surten volant. M’agrada l’escuma. M’agrada agafar-la i embrutar-me de cap a peus. M’agrada quan la mare ve fins al fons amb mi i m’alça a l’aigua i em fa tombarelles a l’aigua i m’ajuda a saltar les onades. M’agrada quan hi anem de nit i el mar és negre amb escuma blanca i les onades fan més soroll que de dia. M’agrada cantar fort i escapar-me de les onades.
           Llàstima que el pare no torni.

I la filla, desemparada, perduda, dubtosa de si ella també es perdrà, elabora un discurs. “Ja no m’estima”. Fins que arriba la veritat dolorosa. “S’ha mort. T’estima molt et mira des del cel”. “Se li ha aturat el cor”.
Amb paraules senzilles, sense estridències, assistim a l’horror de saber, per exemple, que la nena juga amb la filla d’un militar.
         
          La Malena m’ha dit que no se l’ha d’emprenyar           mai. Perquè crida.

Amb el pas del temps, sense sorolls, malgrat tot, el·líptic, sabrem coses terribles. Com per exemple que mare i filla van estar segrestades pels militars.
Tanmateix les paraules apreses contribuiran a la memòria i serviran, no per retreure-li res a la mare, sinó per interrogar-la i intentar dotar de sentit el passat, encara que sigui dolorós.
La mateixa serp del títol, una joguina feta amb roba durant el captiveri, permet a la mare abandonar l’infern.
Hi ha qui parla de resiliència. També n’hi ha que parlen de passar pàgina. Paula no ho fa amb la redacció que escriu quan ja ho sap tot, en l’adolescència. Ni tampoc quan d’adulta escriu aquest bellíssim, i, ai, dolorós llibre.

I veient-la de petita, en la portada de la novel·la, concentrada i seriosa davant un llibre, el mal que cova i que no sap descriure gairebé es pot tocar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…