Passa al contingut principal

EL MAR I LA SERP, DE PATRICIA BOMBARA.

El mar i la serp
Una novel·la breu que revela la construcció d’una tragèdia. I ho fa de manera paral·lela a la construcció del llenguatge de la veu narradora, no per senzilla menys colpidora.
Una nena petita s’adona que alguna cosa no va a l’hora a casa seva. Com que no té encara prou paraules, fa servir perífrasis. S’adona que la mare “plora. Però cap endins”. I perquè els adults no pateixin, la nena aprèn aviat a “riure de mentida”.
El pare no hi és i la nena no POT entendre per què. Els adults, inclosos nosaltres que llegim i que sabem, coneixem què passa. La dictadura militar argentina fa desaparèixer persones. Sense contemplacions. Sense explicacions. O encara pitjor, amb mentides insultants.
La mare, aviat en el punt de mira dels qui exerceixen el poder (i la violència, si és que cal distingir-los), estableix una gradació en la resposta. Davant de la pregunta “I el pare?”, hi ha un ventall de respostes. “Ha anat a treballar”. “Està treballant”. “No ho sé”. “Ha marxat amb la bici”. “S’ha perdut”.
El mar del títol apareix aleshores com a bàlsam per al dolor davant la pèrdua. Cosa que no s’aconsegueix amb la xarxa d’adults que envolten la nena en els moments més difícils. “Tinc molts tiets”.

A l’hora de la migdiada anem a la platja. M’agraden els pingüins i les foques. La mare em porta a veure’ls moltes vegades. M’agraden les gavines. Hi corro al darrere fins que surten volant. M’agrada l’escuma. M’agrada agafar-la i embrutar-me de cap a peus. M’agrada quan la mare ve fins al fons amb mi i m’alça a l’aigua i em fa tombarelles a l’aigua i m’ajuda a saltar les onades. M’agrada quan hi anem de nit i el mar és negre amb escuma blanca i les onades fan més soroll que de dia. M’agrada cantar fort i escapar-me de les onades.
           Llàstima que el pare no torni.

I la filla, desemparada, perduda, dubtosa de si ella també es perdrà, elabora un discurs. “Ja no m’estima”. Fins que arriba la veritat dolorosa. “S’ha mort. T’estima molt et mira des del cel”. “Se li ha aturat el cor”.
Amb paraules senzilles, sense estridències, assistim a l’horror de saber, per exemple, que la nena juga amb la filla d’un militar.
         
          La Malena m’ha dit que no se l’ha d’emprenyar           mai. Perquè crida.

Amb el pas del temps, sense sorolls, malgrat tot, el·líptic, sabrem coses terribles. Com per exemple que mare i filla van estar segrestades pels militars.
Tanmateix les paraules apreses contribuiran a la memòria i serviran, no per retreure-li res a la mare, sinó per interrogar-la i intentar dotar de sentit el passat, encara que sigui dolorós.
La mateixa serp del títol, una joguina feta amb roba durant el captiveri, permet a la mare abandonar l’infern.
Hi ha qui parla de resiliència. També n’hi ha que parlen de passar pàgina. Paula no ho fa amb la redacció que escriu quan ja ho sap tot, en l’adolescència. Ni tampoc quan d’adulta escriu aquest bellíssim, i, ai, dolorós llibre.

I veient-la de petita, en la portada de la novel·la, concentrada i seriosa davant un llibre, el mal que cova i que no sap descriure gairebé es pot tocar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

¡HASTA LAS ESTRELLAS! DE MARTA ZUBIRÍA

  Ilustraciones de Lyona Por deformación profesional y quizá también por comodidad, no suelo leer ni criticar libros dirigidos al público infantil. Sin embargo, en ocasiones contravengo mis principios,y en este caso ha sido por una muy buena razón. Tenemos aquí un libro precioso en más de un sentido, escrito, ilustrado y editado con oficio y gusto. Se trata de una historia que garantizará felices sueños a quien la lea en voz alta y sobre todo (cosa que merece todos los esfuerzos) a quien la escuche leer. En ella nada está dejado al azar, ya desde la primera frase: "Aquel verano sería diferente para Candela." Toda una declaración de intenciones que se afianza en el simbolismo de los nombres de los personajes. Candela (luz), acompañada de su perrito Luka (nuevamente luz) echa de menos una amiguita con quien compartir juegos en la aldea donde pasa el verano con los abuelos, para quienes es una Bolboreta (mariposa). El deseo de la niña se cumplirá por partida doble al conocer y a