Ves al contingut principal

BALANÇ 2016


No cal que les planificacions siguin TAN transcendents
Avançant-nos al gènere tòpic de cap d’any, que estableix llistes en forma de decàleg (“les millors deu cançons/els millors deu programes de televisió...”), voldria fer un sumari de la feina d’aquest any.
A destacar els dos premis literaris obtinguts amb dies d’interval (Enric Valor i Barcanova) i tot el que han generat: presentacions “oficials”, trobades amb lectors, articles i ressenyes que en parlen, propostes didàctiques, clubs de lectura, signatura d’exemplars...amb la sensació, això sí, que to be continued. Això ens ha fet plantejar-nos tenir representació, que hem aconseguit dins la prestigiosa agència literària de Sandra Bruna.
L’any, pel que fa a publicacions, s’endegava paradoxalment amb la publicació de La Fina, que no és com els altres, a Cavall Fort. Dic paradoxalment perquè sortia abans que la novel·la que se n’havia generat. Més endavant s’hi publicava Com passa el temps i com canvien les persones!, que ja coneix versió novel·litzada, com va sent costum, encara inèdita.
Ens ha tocat llegir molt i molt, com a membre de jurats (premi Protagonista Jove i premi Enric Valor), així com a criticaire de Faristol i elaborador d’informes per a Bromera i Algar. Destaco en especial Duna, de Muriel Villanueva, Roc i l’escala de les portes secretes, d’Eulàlia Canal, i Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness, novel·la per a la qual vaig elaborar les propostes didàctiques (Sembra Llibres).
Amb el suport de Barcanova m’ha tocat visitar algunes escoles i instituts, com per exemple l’escola Assís, de Premià de Mar, la institució Montserrat i l’escola Sant Medir de Barcelona. Dintre de l’àmbit de la formació, he tingut el plaer de participar en el curs Joves i Lectura, al Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, gràcies a l’amic Carles Alcoy, així com en la jornada Apassionats per les paraules, del Secretariat de l’Escola Cristiana de Catalunya. I novament, aquest cop com a “alumne”, a la jornada de formació de crítics de Faristol.
Pel que fa a la docència, a l’escola hi ha aires de canvi i això m’ha fet replantejar la manera de fer classes. La llengua esdevé, des d’ara, no un objecte d’estudi, sinó un mitjà per fer coses, i així ho vivim a diari. Un avenç d’aquesta orientació vindria de la mà de la sisena edició del concurs de booktrailers, amb el suport de la biblioteca Pompeu Fabra.

Queden pendents la publicació d’un nou conte a Cavall Fort, així com la participació en uns materials curriculars de llengua per a Cruïlla. I properament caldrà planificar les visites escolars dins del programa Lectura Activa, amb l’editorial Barcanova.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…