Ves al contingut principal

BALANÇ 2016


No cal que les planificacions siguin TAN transcendents
Avançant-nos al gènere tòpic de cap d’any, que estableix llistes en forma de decàleg (“les millors deu cançons/els millors deu programes de televisió...”), voldria fer un sumari de la feina d’aquest any.
A destacar els dos premis literaris obtinguts amb dies d’interval (Enric Valor i Barcanova) i tot el que han generat: presentacions “oficials”, trobades amb lectors, articles i ressenyes que en parlen, propostes didàctiques, clubs de lectura, signatura d’exemplars...amb la sensació, això sí, que to be continued. Això ens ha fet plantejar-nos tenir representació, que hem aconseguit dins la prestigiosa agència literària de Sandra Bruna.
L’any, pel que fa a publicacions, s’endegava paradoxalment amb la publicació de La Fina, que no és com els altres, a Cavall Fort. Dic paradoxalment perquè sortia abans que la novel·la que se n’havia generat. Més endavant s’hi publicava Com passa el temps i com canvien les persones!, que ja coneix versió novel·litzada, com va sent costum, encara inèdita.
Ens ha tocat llegir molt i molt, com a membre de jurats (premi Protagonista Jove i premi Enric Valor), així com a criticaire de Faristol i elaborador d’informes per a Bromera i Algar. Destaco en especial Duna, de Muriel Villanueva, Roc i l’escala de les portes secretes, d’Eulàlia Canal, i Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness, novel·la per a la qual vaig elaborar les propostes didàctiques (Sembra Llibres).
Amb el suport de Barcanova m’ha tocat visitar algunes escoles i instituts, com per exemple l’escola Assís, de Premià de Mar, la institució Montserrat i l’escola Sant Medir de Barcelona. Dintre de l’àmbit de la formació, he tingut el plaer de participar en el curs Joves i Lectura, al Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, gràcies a l’amic Carles Alcoy, així com en la jornada Apassionats per les paraules, del Secretariat de l’Escola Cristiana de Catalunya. I novament, aquest cop com a “alumne”, a la jornada de formació de crítics de Faristol.
Pel que fa a la docència, a l’escola hi ha aires de canvi i això m’ha fet replantejar la manera de fer classes. La llengua esdevé, des d’ara, no un objecte d’estudi, sinó un mitjà per fer coses, i així ho vivim a diari. Un avenç d’aquesta orientació vindria de la mà de la sisena edició del concurs de booktrailers, amb el suport de la biblioteca Pompeu Fabra.

Queden pendents la publicació d’un nou conte a Cavall Fort, així com la participació en uns materials curriculars de llengua per a Cruïlla. I properament caldrà planificar les visites escolars dins del programa Lectura Activa, amb l’editorial Barcanova.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…