Ves al contingut principal

BALANÇ 2016


No cal que les planificacions siguin TAN transcendents
Avançant-nos al gènere tòpic de cap d’any, que estableix llistes en forma de decàleg (“les millors deu cançons/els millors deu programes de televisió...”), voldria fer un sumari de la feina d’aquest any.
A destacar els dos premis literaris obtinguts amb dies d’interval (Enric Valor i Barcanova) i tot el que han generat: presentacions “oficials”, trobades amb lectors, articles i ressenyes que en parlen, propostes didàctiques, clubs de lectura, signatura d’exemplars...amb la sensació, això sí, que to be continued. Això ens ha fet plantejar-nos tenir representació, que hem aconseguit dins la prestigiosa agència literària de Sandra Bruna.
L’any, pel que fa a publicacions, s’endegava paradoxalment amb la publicació de La Fina, que no és com els altres, a Cavall Fort. Dic paradoxalment perquè sortia abans que la novel·la que se n’havia generat. Més endavant s’hi publicava Com passa el temps i com canvien les persones!, que ja coneix versió novel·litzada, com va sent costum, encara inèdita.
Ens ha tocat llegir molt i molt, com a membre de jurats (premi Protagonista Jove i premi Enric Valor), així com a criticaire de Faristol i elaborador d’informes per a Bromera i Algar. Destaco en especial Duna, de Muriel Villanueva, Roc i l’escala de les portes secretes, d’Eulàlia Canal, i Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness, novel·la per a la qual vaig elaborar les propostes didàctiques (Sembra Llibres).
Amb el suport de Barcanova m’ha tocat visitar algunes escoles i instituts, com per exemple l’escola Assís, de Premià de Mar, la institució Montserrat i l’escola Sant Medir de Barcelona. Dintre de l’àmbit de la formació, he tingut el plaer de participar en el curs Joves i Lectura, al Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, gràcies a l’amic Carles Alcoy, així com en la jornada Apassionats per les paraules, del Secretariat de l’Escola Cristiana de Catalunya. I novament, aquest cop com a “alumne”, a la jornada de formació de crítics de Faristol.
Pel que fa a la docència, a l’escola hi ha aires de canvi i això m’ha fet replantejar la manera de fer classes. La llengua esdevé, des d’ara, no un objecte d’estudi, sinó un mitjà per fer coses, i així ho vivim a diari. Un avenç d’aquesta orientació vindria de la mà de la sisena edició del concurs de booktrailers, amb el suport de la biblioteca Pompeu Fabra.

Queden pendents la publicació d’un nou conte a Cavall Fort, així com la participació en uns materials curriculars de llengua per a Cruïlla. I properament caldrà planificar les visites escolars dins del programa Lectura Activa, amb l’editorial Barcanova.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…