Ves al contingut principal

A PICANYA

Sentant càtedra (ha ha ha!)
Com escoltaven, tu!

Sortir-se de la zona de confort de tant en tant suposa un trasbals però també ajuda a ampliar-la. Per això vam muntar la paradeta divendres passat 300 quilòmetres al sud. Amb tot el que suposa jugar a fora de casa. Dos partits. A l’escola Gavina i a l’IES Enric Valor de Picanya. Enfrontar-se  a l’homo adulescens lector en el seu hàbitat natural va ser emocionant. Amb la seva desimboltura i sentit crític natural. Al vespre, trobada de luxe per al veredicte del 36è premi Enric Valor de literatura juvenil. Per arribar a un acord ràpid i satisfactori, que interpretem com a bon senyal. Queda dit, doncs.
I ara, la llista d’agraïments, quilomètrica.
A l’escola Gavina (ens feu molta, molta enveja!). A Albert Dasí (blogaire, pedagog i factòtum), Empar Martínez (propiciadora de l’encontre amb els lectors/es), Mar Sauret (seguidora del que es cou en LIJ i, oh sorpresa, d’aquest blog!).
A Juli Avinent de l’IES Enric Valor i a la seva cohort de lectores (i algun lector), per les seves preguntes punyents i desenfadades.
Al jurat del premi Enric Valor per compartir els seus punts de vista. A Sabina Asencio, Isabel García Canet i Pilar Puchades, lletraferides i companyes de professió.
A l’ajuntament de Picanya pel suport inamovible a la cultura.
I per descomptat, gràcies a Núria Sendra i a Edicions del Bullent per la seva constant inquietud perquè tot funcionés a la perfecció

Comentaris

  1. El més interessa és quan en aquest sud dels meus avantpassats arribes a la zona de confort, arrossos inclosos

    ResponElimina
  2. Joan,
    tot un plaer haver-te pogut escoltat!! Gràcies per compartir amb nosaltres els teus coneixements sobre LIJ i els secrets dels teus llibres. Les experiències amb els teus alumnes són un bon exemple de com treballar la literatura, fer-la viva i atractiva. Com motivar-los a la lectura és tan necessari en un món actual tan competitiu en ofertes de temps lliure! Gràcies. ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…