Quan l'euroescepticisme creix, quan sorgeixen Brexits dubtosos i nacions que vaguen indefinidament per l'espai intergalàctic, hi ha una data en què es vol valorar un patrimoni preciós: les llengües. Qualsevol pretext, fins i tot una data assenyalada sense gaire tradició, és bo per reflexionar sobre un tresor immaterial transmès de persona a persona i que ens identifica com a membres d'una comunitat lingüística, alhora que ens permet relacionar-nos, via l'aprenentatge, amb d'altres. Visca la diversitat el 26 de setembre i tot l'any!
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada