Ves al contingut principal

QUÈ DIUEN DE "PARAULES DE JÚLIA"?

Sembla que ens interrogui amb la mirada
Dijous se'n parlarà en públic, però per escalfar motors, podeu llegir què en pensa en Joan Casanovas, filòleg, que portarà el pes de l'acte dirigit per Josep Garcia, historiador.

L’obra de Joan Bustos, Paraules de Júlia, no és el que sembla. Sembla una novel·la “juvenil” i en subratllo l’adjectiu, però es queda en novel·la. Només una gran novel·la que, a part de satisfer el públic adult, agradarà també els joves.
N’he fet la prova. He llegit Paraules de Júlia, en veu alta i d’una sola tirada, a un parell d’adolescents amb prou confiança com per m’haguessin deixat plantat, a mi i al llibre, i, en canvi, van seguir la lectura sense interrupcions i amb interès i emoció creixent: mola(a més d’altres comentaris que no reprodueixo perquè tenen a veure amb el desenllaç de la trama).
Recapitulo: només novel·la, gran novel·la, que mola. Quelcom més? Sí, amb Paraules de Júlia, vénen incorporats de fàbrica diversos extres pel mateix preu. Jocs de pistes i de falses pistes (fets de jocs de paraules) i jocs de rol que tenen com a matèria primera, no pas la pantalla tàctil d’un mòbil, sinó la literatura; des de la literatura clàssica amb els seus mites fins a la  saga 'Millennium' de Stieg Larsson, passant per Pablo Neruda i aturant-se especialment en els referents de la literatura infantil de tots els temps. I, és clar, la literatura infantil, tampoc és el que sembla o el que, a la gent que ja tenim una certa edat, ens van fer creure que era. Sexe i violència... La bella dorment que es “desperta” amb el primer “acte” d’amor, la Caputxeta “devorada” pel llop...
De tot plegat l’autor, sense fer-ne cap tesi, hi teixeix un rerefons i, a través de la veu narrativa de la jove Helena Garcia, ens convida reiteradament i de forma explícita a participar com a lectors en aquest joc de rols, clau interpretativa de la novel·la, que tanmateix resulta diàfana i no requereix d’ulteriors explicacions: mola.
Però val la pena, si podem, no anar tan adelerats que ens perdem d’assaborir els múltiples detalls que l’autor hi ha deixat per al nostre gaudi. I, de la mà dels detalls, acabem parlant de les paraules: paraules de Júlia, de l’Helena Garcia i d’en Joan Bustos, que n’és un enamorat, i que sap que cada mot és món etimològic i evolutiu en si mateix, amb significats i  metàfores que amaguen claus, algunes de les quals explica i, d’altres, amaga com els bon mags de tota la vida.
I en la màgia, com en les Paraules de Júlia, res és el que sembla: hi ha artifici, art i seducció per garantir la sorpresa i l’atenció sostinguda al servei de l’espectacle... al servei de l’art.
  
Joan Casanovas Ros

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…