Ves al contingut principal

QUÈ DIUEN DE "PARAULES DE JÚLIA"?

Sembla que ens interrogui amb la mirada
Dijous se'n parlarà en públic, però per escalfar motors, podeu llegir què en pensa en Joan Casanovas, filòleg, que portarà el pes de l'acte dirigit per Josep Garcia, historiador.

L’obra de Joan Bustos, Paraules de Júlia, no és el que sembla. Sembla una novel·la “juvenil” i en subratllo l’adjectiu, però es queda en novel·la. Només una gran novel·la que, a part de satisfer el públic adult, agradarà també els joves.
N’he fet la prova. He llegit Paraules de Júlia, en veu alta i d’una sola tirada, a un parell d’adolescents amb prou confiança com per m’haguessin deixat plantat, a mi i al llibre, i, en canvi, van seguir la lectura sense interrupcions i amb interès i emoció creixent: mola(a més d’altres comentaris que no reprodueixo perquè tenen a veure amb el desenllaç de la trama).
Recapitulo: només novel·la, gran novel·la, que mola. Quelcom més? Sí, amb Paraules de Júlia, vénen incorporats de fàbrica diversos extres pel mateix preu. Jocs de pistes i de falses pistes (fets de jocs de paraules) i jocs de rol que tenen com a matèria primera, no pas la pantalla tàctil d’un mòbil, sinó la literatura; des de la literatura clàssica amb els seus mites fins a la  saga 'Millennium' de Stieg Larsson, passant per Pablo Neruda i aturant-se especialment en els referents de la literatura infantil de tots els temps. I, és clar, la literatura infantil, tampoc és el que sembla o el que, a la gent que ja tenim una certa edat, ens van fer creure que era. Sexe i violència... La bella dorment que es “desperta” amb el primer “acte” d’amor, la Caputxeta “devorada” pel llop...
De tot plegat l’autor, sense fer-ne cap tesi, hi teixeix un rerefons i, a través de la veu narrativa de la jove Helena Garcia, ens convida reiteradament i de forma explícita a participar com a lectors en aquest joc de rols, clau interpretativa de la novel·la, que tanmateix resulta diàfana i no requereix d’ulteriors explicacions: mola.
Però val la pena, si podem, no anar tan adelerats que ens perdem d’assaborir els múltiples detalls que l’autor hi ha deixat per al nostre gaudi. I, de la mà dels detalls, acabem parlant de les paraules: paraules de Júlia, de l’Helena Garcia i d’en Joan Bustos, que n’és un enamorat, i que sap que cada mot és món etimològic i evolutiu en si mateix, amb significats i  metàfores que amaguen claus, algunes de les quals explica i, d’altres, amaga com els bon mags de tota la vida.
I en la màgia, com en les Paraules de Júlia, res és el que sembla: hi ha artifici, art i seducció per garantir la sorpresa i l’atenció sostinguda al servei de l’espectacle... al servei de l’art.
  
Joan Casanovas Ros

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…