Ves al contingut principal

PRESENTACIÓ DE "PARAULES DE JÚLIA"

Un trident que no marca gols. Tampoc no ens en calen

Dijous passat va ser la presentació de Paraules de Júlia a la llibreria Maresme de Mataró. Hi va oficiar en Josep Garcia com a mestre de cerimònies, i en Joan Casanovas va parlar fins fer-nos contenir la respiració. Als vincles d’amistat amb tots dos calia afegir les qualitats objectives d’un i d’altre: dicció dramàtica del primer, anàlisi profunda i amena del segon.

En primer lloc Casanovas va fer esment del pacte ficcional que suposa assumir la veu d’una adolescent, l’Helena, que al seu torn assumeix la veu d’una altra, callada per una raó de pes. Raó que no va desvelar, inaugurant el cúmul de motius per llegir la novel·la.

Enllaçant amb això, tot seguit va passar a parlar de les paraules, la tria de les quals no és innocent ni tampoc immotivada (tant a ell com a mi ens pesa la formació com a filòlegs). Parlar (o callar, arribat el cas) és un acte connotat, ja des del moment que algú tria un nom per a algú altre.

Tot seguit va incidir, amb èmfasi especial reblat pel dramatisme d’en Josep Garcia, en desvelar algunes de les referències literàries dins de la trama. Algunes evidents, d’altres no tant.

Després de comentar l’estructura del relat, va fer esment de les crítiques que ha rebut fins al moment. El resultat? Doncs pel que he pogut comprovar, un interès per part dels assistents per submergir-se en la lectura que va més enllà de l’estima que puguin sentir per l’autor.

Va ser extremadament original equiparar el tast d’un vi, real i tangible, que va obrir a davant del públic, al d’un llibre: cap crítica, per motivada que estigui, s’equipara a passar-ne les pàgines.


Va ser emotiu, per acabar, retrobar en la presentació professors meus i companys d’escola que feia anys i panys que no veia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…