Ves al contingut principal

QUÈ EM VAN PREGUNTAR ELS NENS I NENES de 1r D'ESO DE L'ESCOLA ASSÍS DE PREMIÀ DE MAR?

Un edifici preciós

Hi vaig ser dilluns 22 de febrer. Quan entro en una escola que no és la meva sempre m'agafa una mica d'aprensió. Voldran escoltar? Què esperen que els digui? Per què (i per a què) m'han fet venir.
Val a dir que els dubtes es van esvair de seguida. M'hi vaig trobar molt bé parlant-los de què significa ser un heroi (de novel·la però també de carn i ossos) i de com es pot fer un booktrailer. De Música amagada, per exemple. 
Gràcies, Montse, per convidar-m'hi!
TASIO M.
Per què has utilitzat un llenguatge que sembla tan antic?
Ho has dit molt bé, Tasio. “Sembla”. Si l’acció passa fa molt temps, no podem fer servir expressions d’avui en dia. De tota manera, no he escrit la novel·la en català antic. En primer perquè no en sé i en segon lloc perquè això faria molt difícil la lectura. Perquè te’n facis una idea: la frase “el noi va jugar i després va menjar” seria “lo macip tingué deport e enaprés menjà”.
Com és que la família protagonista viu en un castell atrotinat si són persones de diners i prestigi?
Molt bona pregunta, novament. Has de pensar que Hug pare no hi és des de fa anys, i possiblement era l’encarregat de cobrar els impostos als pagesos. Si no hi ha diners, no hi ha possibilitat de fer reparacions. A més, cal tenir en compte que l’alta noblesa, la que viu a les ciutats i la que està a la vora del rei sí que té diners de debò. No és el cas de la família de l’Hug.
PAULA A.     
Quin consell donaries a algú que vol ser escriptor com tu?
La recepta és senzilla d’explicar, Paula. Passar-s’ho molt bé llegint. Quan això succeeix, un dia, sense voler, comences a passar-t’ho bé escrivint. I mai no en tens prou, d’una cosa i de l’altra.
CARLOS F.
Tenies la idea clara de ser escriptor des de petit?
Doncs sí, Carlos. Hi ha nens que des que poden caminar volen ser futbolistes. Jo era molt dolent en esports i vaig optar per una vocació on no hi ha lesions J Per això vaig estudiar Filologia, creient que a la universitat m’ensenyarien a escriure. Però no. Pregunta a la Montse i veuràs com et diu el mateix!
JOAN M.
Quin va ser el teu primer llibre?
Va ser fa anys. Un de força avorrit que es deia “Llengua de 5è”. Un llibre de text, vaja, perquè m’entenguis, Joan. Música amagada és la meva primera novel·la publicada. Abans de ser una novel·la va ser un conte de tres pàgines que es deia Hug II, cavaller i trobador i que es va publicar a la revista Cavall Fort.
En vas vendre molts?
Del primer llibre de text se’n van vendre moltíssims. Però m’imagino que entendràs que ningú (crec) se’l devia comprar per gust...
Vas estar satisfet amb com va anar tot plegat?
Sí, perquè haver d’escriure llibres de text m’ha obligat a pensar què importa realment aprendre dins de la classe.
JUDITH M.
Què fas primer: pensar el títol o escriure la novel·la?
Una pregunta molt interessant, Judith. Sempre primer és la història. Quan ja ha “crescut” una mica, et vénen al cap títols. I quan la tens acabada, pot ser que cap d’aquests títols t’agradi. O sí. Aleshores ve l’editor, que és el senyor o senyora que prepara el llibre perquè es vengui, i et diu: el títol que has pensat no m’agrada. I l’has de canviar.
XAVI M.
Podries escriure una segona part de la novel·la? M’agradaria que expliquessis el retrobament dels dos Hug.
El cert és que ho havia pensat, Xavi. I que la història passés un any més tard. L’Hug es queda cec com son pare però per compensar-ho, la Lloba li dóna un poder que el fa molt especial. I si m’ajudéssiu la classe de 1r d’ESO a pensar què podria passar en la segona part? Us podeu inspirar en les cinc etapes del viatge de l’heroi de què hem parlat avui. Espero els vostres suggeriments!

CARLA F.
Per què has ambientat l’acció a l’Edat mitjana? No hauria funcionat en una altra època?
Aquesta època sempre m’ha interessat molt, Carla. La vida era molt dura, i vaig pensar que encara ho devia ser més per a un nen malaltís que no s’hi veu bé. I encara pitjor: que es veu obligat a ser cavaller. Volia deixar ben clar que no importa quins siguin els obstacles: tots podem arribar allà on vulguem. Això és ser un heroi de veritat.
Potser sí que hauria funcionat en l’actualitat. Si canviem el pare que marxa a les Croades per un pare que ha d’emigrar a l’estranger per guanyar diners per a la família...Com podria continuar la història, modernitzada? Què en penseu?

PAU GARCIA
Creus que aquesta és la teva millor novel·la?
No. És la primera. En tinc una altra de publicada, que es diu Pa sucat amb somnis i aviat se’n publicaran dues més. Una anomenada Paraules de Júlia, que acaba de guanyar el premi Enric Valor de literatura juvenil. L’altra ha obtingut el premi Barcanova de literatura infantil i es diu La Fina Ensurts. Per a mi totes són especials, però les meves preferides són Pa sucat... i Paraules..., per raons diferents.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…