Ves al contingut principal

CUENTOS BRUTOS, DE JOSEP GARCIA

Gens bèsties, per això, sinó plens de matisos
La tradició vol que en el pot petit hi càpiga la bona confitura (i el pitjor verí). Aquest recull de relats breus, que no microrelats, presenta, tot i l'economia de recursos que imposen les distàncies curtes, una fondària evident. Com quan menystens un xupito per la seva grandària (petitària?), te'l beus de cop i aleshores t'adones de la contundència de l'alcohol que et castiga l'esòfag. Hi ha recurrència de temes, però amb un denominador comú: la fragilitat o l'estupidesa humana, si és que cal diferenciar-les, deixades en evidència a través de l'escriptura sòbria de qui exposa els fets. Històries conegudes adquireixen una nova dimensió explicades per en Garcia. Com quan et pregunten retòricament saben aquel que diu? i la resposta és que sí, però calles perquè vols gaudir de la veu de qui t'explica l'acudit. El món no té arregglu, com dirien alguns, però no passa res per parlar-ne. L'humor ajuda a posar distància amb una realitat que sovint fa mal, per poc que hi gratis. Tal vegada, com podria esdevenir en un relat d'en Garcia, si l'autor tingués un cognom enrevessat (poso per cas Mrozek, a qui em recorda), en Josep esdevindria un autor de culte. Però malauradament la seva escriptura, com el seu cognom, és diàfana, i això li permet carregar contra l'absurd i contra l'abús de les jerarquies. Y no deja títere con cabeza, com toca a aquestes alçades de la pel·lícula. Brindo per vós, mestre!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…