Ves al contingut principal

CUENTOS BRUTOS, DE JOSEP GARCIA

Gens bèsties, per això, sinó plens de matisos
La tradició vol que en el pot petit hi càpiga la bona confitura (i el pitjor verí). Aquest recull de relats breus, que no microrelats, presenta, tot i l'economia de recursos que imposen les distàncies curtes, una fondària evident. Com quan menystens un xupito per la seva grandària (petitària?), te'l beus de cop i aleshores t'adones de la contundència de l'alcohol que et castiga l'esòfag. Hi ha recurrència de temes, però amb un denominador comú: la fragilitat o l'estupidesa humana, si és que cal diferenciar-les, deixades en evidència a través de l'escriptura sòbria de qui exposa els fets. Històries conegudes adquireixen una nova dimensió explicades per en Garcia. Com quan et pregunten retòricament saben aquel que diu? i la resposta és que sí, però calles perquè vols gaudir de la veu de qui t'explica l'acudit. El món no té arregglu, com dirien alguns, però no passa res per parlar-ne. L'humor ajuda a posar distància amb una realitat que sovint fa mal, per poc que hi gratis. Tal vegada, com podria esdevenir en un relat d'en Garcia, si l'autor tingués un cognom enrevessat (poso per cas Mrozek, a qui em recorda), en Josep esdevindria un autor de culte. Però malauradament la seva escriptura, com el seu cognom, és diàfana, i això li permet carregar contra l'absurd i contra l'abús de les jerarquies. Y no deja títere con cabeza, com toca a aquestes alçades de la pel·lícula. Brindo per vós, mestre!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…