Ves al contingut principal

LES FANTASIES DEL NÀUFRAG

Un petit...gran llibre

És del poc que he llegit últimament per gust, és a dir, perquè m'abellia, i no pas per imposició del tipus que sigui.
Me n'ha agradat l'estil, humorístic a estones, detallista tot i que gens carregós, però sobretot l'atmosfera i les vivències que retrata. Potser perquè malgrat la diferència d'edats, jo hi pugui reconèixer ecos de la meva infància. La rigidesa de l'escola de capellans, el tracte rebut per part d'alguns companys, l'especial relació que el protagonista estableix amb els llibres i fins i tot el desig d'imitar el que llegia. Tot i que, com Albanell, la mà se'm cansés d'escriure i l'entusiasme de la primera pàgina s'esvaís de seguida davant de la falta d'idees.
No vull afegir res més d'aquest llibre, que recomano de totes totes, (llegiu clicant aquí la magnífica ressenya d'en Pere Martí). Ja que el talent no m'arriba per escriure el fragment que citaré ara, deixeu-me, si més no, que el subscrigui.

"La vaig començar amb molta empenta, però vaig ser incapaç d'acabar-la, aquella primera novel·la. Treballar cansa, però escriure també. El primer que es cansa és la mà. Al cap d'una estona de fer anar el bolígraf comença a fer mal i cal deixar-la reposar. El problema (...) apareix a l'hora de tornar-te a enganxar a la història. En reprendre la redacció, s'ha perdut una bona part de l'eufòria imaginativa del primer moment (...). L'esclat de la imaginació topa amb els petits esculls de les concrecions i els detalls d'allò que s'ha imaginat a grans trets i imprecisament. Posar paraules a les idees és, de vegades, laboriós i decebedor. I els resultats mai no són els que s'esperaven".

També són impagables les paraules que Albanell dedica a la lectura. No les reproduiré aquí, ara. Em limitaré a recomanar-vos aquest llibre un altre cop. Com a molt, us en dic el capítol. Un noi eixorivit. I, per cert, el que comença parlant de l'escriure es diu Un noi decebut. Que cadascú hi llegeixi el que vulgui (o el que pugui).


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…

LLEGIR PER CREAR IMATGES

Fa temps que els mitjans de comunicació es fan ressò dels canvis que si us plau per força està experimentant l'escola. Vist a peu d'aula, tot i el soroll generat (i les aportacions: sinceres, apassionades, generoses, preocupades... fins i tot, producte de la ignorància també) m'envaeix el dubte. Raonable però dubte. Toca innovar perquè és bo o senzillament perquè toca? No en sé pas tant com per pontificar sobre la qüestió. Deixem-ho per als opinadors professionals en tota la seva gradació. Del que sí que estic convençut és que no és cap mal acostar la vida i l'escola, prescindint de les parets que les separen. Dissenteixo del tot de les veus apocalíptiques, tal vegada benintencionades però possiblement... ehem ... desinformades, que afirmen categòricament que la lectura ha perdut la partida davant de les pantalles (les que siguin). Perdoneu l'acudit fàcil i procediu a l'esquinçada de vestidures preceptives. Per què? Perquè nois i noies atrets al cinema pel reclam l…