Ves al contingut principal

99 PELÍCULAS QUE LAS NUEVAS GENERACIONES DEBEN CONOCER, DE RAMON BREU

Portada de 99 películas que las nuevas generaciones deben conocer

En Ramon Breu ens té (massa ben) acostumats a treure llibres d'un innegable interès pedagògic i social, sovint relacionats amb l'alfabetització audiovisual. Mai no s'insistirà prou a la necessitat d'ajudar els infants i joves a llegir les imatges que ens bombardegen a diari, des de diversos canals. La finalitat última d'aquest procés és que esdevinguin crítics amb el que els envolta. 99 películas...s'insereix sens dubte dins d'aquesta línia i parteix d'una mancança de base, inspirada en el consumisme més despietat: creure que qualsevol producte audiovisual que no sigui de rigorosa estrena no mereix la nostra atenció. El llistat de films repertoriat abasta el segle XX, i inclou joies que no es poden deixar perdre per un prejudici ridícul. Casablanca, Con faldas y a lo loco, Lo que el viento se llevó, El gran dictador... mereixen no sols la nostra atenció, sinó un visionat cíclic. El format del llibre, que inclou fitxes tècniques, sinopsis, enllaços i imatges per al record (quin gran encert!) convida a elaborar un llistat, seure al sofà i deixar-se emportar per la màgia del cinema. I a l'aula, ho sabem del cert, perquè les reflexions aportades no són gratuïtes sinó que provenen d'allà mateix, oferiran sens dubte moltes hores de gaudi, d'obertura de mires i de reflexió. Només hi faltaran les crispetes!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…