Ves al contingut principal

TRES NOVETATS AMB FORÇA I AMB SENTIT: PETIT FRAGMENTA


Fragmenta Editorial, orientada des de la seva fundació a publicar, segons la pròpia definició «llibres no religiosos sobre religions», irromp amb força en l’àmbit infantil amb la col·lecció Petit Fragmenta.
Presenten tot just ara tres àlbums il·lustrats de temàtiques diferenciades però amb el denominador comú de la cura i de la qualitat de textos i il·lustracions.

Històries de Nasrudín

Històries de Nasrudín, en versió de Halil Bárcena i dibuixos d’allò més suggeridors de Mariona Cabassa, recull diverses anècdotes d’un personatge mític i proverbial d’Orient Mitjà, un savi-beneit en proporcions variables. En coneixíem alguna història seva, recollida en un apòleg d’El conde Lucanor, com la del pare i el fill que viatgen amb una bèstia de càrrega i que, arran dels comentaris de la gent, experimenten totes les combinacions possibles de transport.

Respira
A Respira, l’autoria integral del qual recau sobre Inês Castel-Branco, l’insomni d’un nen vehicula tot de trucs de la mare per tal d’esdevenir conscients d’alguna cosa tan a l’abast i alhora tan menystinguda (gangues de la pressa!) com ara la respiració. El text i els dibuixos, que incorporen collages imaginatius, encaixen sense estridències.

Funàmbulus

Per últim, Funambulus, d’Àlex Tovar i Àfrica Fanlo, responsables de text i il·lustracions, respectivament, parteix d’un gest aparentment irrellevant: el fet d’estirar un fil mena cap a la gosadia d’enfilar-s’hi al damunt i començar a caminar. Text i imatges, indissociables, es converteixen en una metàfora que explica la vida amb els seus entrebancs i alhora la seva bellesa. El missatge és positiu i es veu realçat per unes il·lustracions oníriques i amb un toc naïf i encantador.
Poc més m’atreveixo a dir d’aquestes tres petites-grans joies. Només hi copso detalls com a lector, tot descobrint-hi tres nivells d’interpretació: les imatges que vehiculen les històries i que l’infant pot potinejar tot sol/a; les imatges més el text amb què l’adult que acompanya la lectura en glossa els continguts; per últim, l’explotació, més vivencial que merament didàctica, que tots tres volums incorporen en acabat.
Al web de l'editorial he pogut veure algun booktrailer d'aquests àlbums. Crec que l'orientació triada no és la més adient, i que no s'adiu a la pretensió bàsica d'aquesta manifestació artística. Es tracta de l'únic (i petitíssim) però que hi he trobat.
Per acabar, no se m'acut cap elogi millor: es tracta de la mena de llibres que m’hauria agradat tenir a les mans quan era petit i encara no sabia llegir. Reblem-ho, va: el que hauria volgut mostrat quan els meus fills i nebots encara creien en els Reis Mags.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…