Passa al contingut principal

EXERCICIS D'ESTIL, DE RAYMOND QUENEAU

Que no ho sàpiga en Warhol!
El stylos era el punxó amb què els escolars de l'Antiguitat clàssica s'ensinistraven en l'escriptura. 
D' humil estri d'aprenentatge va passar a referir-se al tret que individualitza un escriptor: per això es parla d'estil Proust, estil Borges, estil Monzó, etcètera.

Entre totes dues accepcions del terme hi ha un abisme i Queneau el franqueja 99 vegades, potser amb les mans a les butxaques i xiulant un vals musette. El doctor (per allò de docte) Queneau repeteix una anècdota bàsica (però nolow cost) tres vegades trenta-tres vegades. En cadascuna d'elles creiem estar davant un autor diferent: llatinitzant o postmodern, de barriada o decadent, prosaic o líric, racional o sonat, però sovint hilarant. Ja pot riure-se'n vostè de les personalitats múltiples: Queneau n'assumeix , santa bogeria , més de les que vós i jo podríem imaginar després de buidar, pap avall, una ampolla, que no pas un tub, de pastis .

I per tirar-li més llenya al foc, atreviu-vos a jugar al joc de les diferències: no hi ha dues traduccions que s'assemblin. Maleïts traductors! Poliedrisme pur i dur com a antídot davant el pensament únic, els autors d'una sola frase i els actors d'una sola ganyota.

En més d'una ocasió hem treballat l'expressió escrita a l'aula a l'estil quenaldià, amb profunda satisfacció.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

¡HASTA LAS ESTRELLAS! DE MARTA ZUBIRÍA

  Ilustraciones de Lyona Por deformación profesional y quizá también por comodidad, no suelo leer ni criticar libros dirigidos al público infantil. Sin embargo, en ocasiones contravengo mis principios,y en este caso ha sido por una muy buena razón. Tenemos aquí un libro precioso en más de un sentido, escrito, ilustrado y editado con oficio y gusto. Se trata de una historia que garantizará felices sueños a quien la lea en voz alta y sobre todo (cosa que merece todos los esfuerzos) a quien la escuche leer. En ella nada está dejado al azar, ya desde la primera frase: "Aquel verano sería diferente para Candela." Toda una declaración de intenciones que se afianza en el simbolismo de los nombres de los personajes. Candela (luz), acompañada de su perrito Luka (nuevamente luz) echa de menos una amiguita con quien compartir juegos en la aldea donde pasa el verano con los abuelos, para quienes es una Bolboreta (mariposa). El deseo de la niña se cumplirá por partida doble al conocer y a