Ves al contingut principal

FAHRENHEIT 451, DE RAY BRADBURY

En Sansón Carrasco, el capellà i la neboda de don Quitxot se'n va fer un tip, de cremar llibres
Una ficció científica (veritable traducció de science fiction, segons el filòleg Adrados) que data de molt abans de la pretesa mort anunciada del llibre imprès a les mans de l'e-book.

En un futur que potser sigui el nostre els bombers no extingeixen incendis, sinó que atenen un altre tipus d'alarmes. El govern, conscienciat del perill i la infelicitat resultants de la ficció novel·lesca i del pensament imprès (ni ningú parla així ni hi ha un acord unànime per remetre a la realitat), prohibeix la tinença, el comerç i el consum de llibres. La purificació dels delictes relacionats amb la lletra impresa només pot arribar amb el foc, públic i exemplaritzant, administrat per l'íntegre cos de bombers.

Montag és el bomber exemplar que no qüestiona l'ordre vigent fins que coneix a una dona molt diferent de la seva, que li inocula el virus del dubte. La senyora Montag, però, compleix totes les exigències del bon ciutadà: seguiment fidel de la televisió, consum moderat de drogues, nul exercici del raciocini i repugnància davant els llibres.

En una intervenció poc heroica, Montag s'horroritza que una dona prefereixi cremar juntament amb la seva biblioteca. Per entendre el seu sacrifici, el bomber roba un llibre que interpreta amb dificultat. Després, producte de la trobada amb altres veus, n'hi haurà més i, com era previsible, la denúncia de la seva pròpia dona. Noblesa obliga.

La Història ens ensenya que la crema de llibres és el pas previ a la immolació de persones, i tant és que en diguem autos de fe, Kristallnacht o fanàtics de la Bíblia i del revòlver més propis d'un episodi dels Simpson.

La versió cinematogràfica de François Truffaut (1966), malgrat el temps transcorregut i les diferències amb el text de la novel·la, suporta, com els bons llibres, una segona (i una tercera) revisió.

El títol es refereix a la temperatura en què crema el paper.

Hi ha una entrada referida a textos d'aquest mateix llibre dins del blog. Les reiteracions són producte de l'apassionament.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…