Ves al contingut principal

FAHRENHEIT 451, DE RAY BRADBURY

En Sansón Carrasco, el capellà i la neboda de don Quitxot se'n va fer un tip, de cremar llibres
Una ficció científica (veritable traducció de science fiction, segons el filòleg Adrados) que data de molt abans de la pretesa mort anunciada del llibre imprès a les mans de l'e-book.

En un futur que potser sigui el nostre els bombers no extingeixen incendis, sinó que atenen un altre tipus d'alarmes. El govern, conscienciat del perill i la infelicitat resultants de la ficció novel·lesca i del pensament imprès (ni ningú parla així ni hi ha un acord unànime per remetre a la realitat), prohibeix la tinença, el comerç i el consum de llibres. La purificació dels delictes relacionats amb la lletra impresa només pot arribar amb el foc, públic i exemplaritzant, administrat per l'íntegre cos de bombers.

Montag és el bomber exemplar que no qüestiona l'ordre vigent fins que coneix a una dona molt diferent de la seva, que li inocula el virus del dubte. La senyora Montag, però, compleix totes les exigències del bon ciutadà: seguiment fidel de la televisió, consum moderat de drogues, nul exercici del raciocini i repugnància davant els llibres.

En una intervenció poc heroica, Montag s'horroritza que una dona prefereixi cremar juntament amb la seva biblioteca. Per entendre el seu sacrifici, el bomber roba un llibre que interpreta amb dificultat. Després, producte de la trobada amb altres veus, n'hi haurà més i, com era previsible, la denúncia de la seva pròpia dona. Noblesa obliga.

La Història ens ensenya que la crema de llibres és el pas previ a la immolació de persones, i tant és que en diguem autos de fe, Kristallnacht o fanàtics de la Bíblia i del revòlver més propis d'un episodi dels Simpson.

La versió cinematogràfica de François Truffaut (1966), malgrat el temps transcorregut i les diferències amb el text de la novel·la, suporta, com els bons llibres, una segona (i una tercera) revisió.

El títol es refereix a la temperatura en què crema el paper.

Hi ha una entrada referida a textos d'aquest mateix llibre dins del blog. Les reiteracions són producte de l'apassionament.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…