Passa al contingut principal

NOVES MANERES D'ODIAR LA LECTURA

Resultat d'imatges de kid hates reading
Ara m'he de llegir això?
O potser no són tan noves, sinó que són tradicionals i ben vigents. He arribat al llistat a través d'alguna xarxa social. El tenia arxivat des de fa un temps i ara ha aparegut. La llista s'atribueix a Rodari. Com se sol dir, se non è vero, è ben trovato. Els punts sembla que són del mestre. El contingut del parèntesi és la meva humil glossa.

1. Retreure als nens que no els agradi llegir. (Difícilment aconseguirem adhesió amb estímuls negatius. És millor predicar amb l'exemple).
2. Obligar els nostres nois i noies a llegir. (Sobretot segons què. Cal conèixer els interessos i capacitats del públic lector i sobretot no tractar-los d'idiotes).
3. Ordenar-los llegir un llibre que no els agrada. (Si serà per llibres a l'abast! Els adults llegim per plaer alguna cosa que no ens agrada? No és absurd?)
4. Exigir-los que llegeixin el llibre de cap a peus. (Com si nosaltres ho féssim! Potser d'aquí la mania d'elaborar fitxes de lectura exhaustives, capítol per capítol, que fan agafar aversió per la lectura).
5. Deixar el nen tot sol amb el llibre. (Apa, nano, salta a la piscina, neda i no molestis. Calen, especialment en nivells més petits, suports específics i adients).
6. Comentar-li'n tots els ets i uts. (Home, entre poc i massa! He de d'aclarir que odio les fitxes de lectura?)
7. Convertir el llibre en uns altres "deures escolars". (La lectura és massa important com per relegar-la a una obligació a complir rutinàriament.)
8. Convertir el llibre en una eina acadèmica. (Evitar que llegir sigui "edificant" i prou. Millor que emocioni. Els documentals de la 2 fan agafar son, mentre que les pel·lis de crispetes et mantenen ben despert).
9. Obligar a comentar un llibre llegit. (És preferible crear un clima on es comparteixin de manera espontània les sensacions que ens en vénen. Mai no s'insistirà prou en la importància d'una bona tria).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…