Passa al contingut principal

NOVES MANERES D'ODIAR LA LECTURA

Resultat d'imatges de kid hates reading
Ara m'he de llegir això?
O potser no són tan noves, sinó que són tradicionals i ben vigents. He arribat al llistat a través d'alguna xarxa social. El tenia arxivat des de fa un temps i ara ha aparegut. La llista s'atribueix a Rodari. Com se sol dir, se non è vero, è ben trovato. Els punts sembla que són del mestre. El contingut del parèntesi és la meva humil glossa.

1. Retreure als nens que no els agradi llegir. (Difícilment aconseguirem adhesió amb estímuls negatius. És millor predicar amb l'exemple).
2. Obligar els nostres nois i noies a llegir. (Sobretot segons què. Cal conèixer els interessos i capacitats del públic lector i sobretot no tractar-los d'idiotes).
3. Ordenar-los llegir un llibre que no els agrada. (Si serà per llibres a l'abast! Els adults llegim per plaer alguna cosa que no ens agrada? No és absurd?)
4. Exigir-los que llegeixin el llibre de cap a peus. (Com si nosaltres ho féssim! Potser d'aquí la mania d'elaborar fitxes de lectura exhaustives, capítol per capítol, que fan agafar aversió per la lectura).
5. Deixar el nen tot sol amb el llibre. (Apa, nano, salta a la piscina, neda i no molestis. Calen, especialment en nivells més petits, suports específics i adients).
6. Comentar-li'n tots els ets i uts. (Home, entre poc i massa! He de d'aclarir que odio les fitxes de lectura?)
7. Convertir el llibre en uns altres "deures escolars". (La lectura és massa important com per relegar-la a una obligació a complir rutinàriament.)
8. Convertir el llibre en una eina acadèmica. (Evitar que llegir sigui "edificant" i prou. Millor que emocioni. Els documentals de la 2 fan agafar son, mentre que les pel·lis de crispetes et mantenen ben despert).
9. Obligar a comentar un llibre llegit. (És preferible crear un clima on es comparteixin de manera espontània les sensacions que ens en vénen. Mai no s'insistirà prou en la importància d'una bona tria).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc conceptual q…

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …