Ves al contingut principal

FARIO, DE SANTI BARÓ

Fario

Fario és la flamant guanyadora del premi Gran Angular de literatura juvenil d'enguany, convocat per Cruïlla i del qual he tingut el privilegi de ser jurat en aquesta edició (i d'una altra d'anterior). Si el nom fa la cosa, he de dir que en rebre el manuscrit, sota rigorós pseudònim (Ametlles Garrapinyades), no hi vaig dipositar gaires esperances. El títol, ras i curt, no m'agradava gens. El lema, encara menys. Malgrat tot, les primeres pàgines de lectura van esborrar de cop les males perspectives. Fario és una història potent, molt ben escrita, on a la protagonista, una adolescent problemàtica, la transplanten de la ciutat al camp per redreçar-la. I de passada, donar respir a una mare exhausta. El punt d'arrencada és el conflicte insoluble entre generacions, que, com es veurà, es repeteix en el temps. La història que s'hi explica és terrible, però la veu de la protagonista, crua i directa, sense l'ajut de cap diàleg (mèrit estilístic d'en Baró), la farà creïble i propera. I tot plegat sense caure en l'histrionisme ni la llagrimeta fàcil. La noia, abandonada (és un dir) a cals avis materns, haurà de trobar un encaix al marge de la tecnologia omnipresent, de les farres amb els col·legues i dels porros. A mesura que la malaltia de l'àvia hi impedeixi la comunicació, la jove s'obrirà a l'entorn i es farà preguntes sobre el passat. Perquè només coneixent-lo es poden evitar els errors futurs. Dos apunts per acabar. En primer lloc, el dia de l'obertura de la plica vaig aventurar, atesa la contundència i la veracitat del protagonista femení, que l'autoria tal vegada fos femenina. I fins i tot vaig deixar anar el nom d'una magnífica autora. Error meu que diu molt de l'habilitat de l'autor per ficar-se en les sabates d'algú òbviament tan diferent a ell.  El segon: Santi Baró ha estat el merescut guanyador en les dues edicions en què he participat com a jurat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…