Fario és la flamant guanyadora del premi Gran Angular de literatura juvenil d'enguany, convocat per Cruïlla i del qual he tingut el privilegi de ser jurat en aquesta edició (i d'una altra d'anterior). Si el nom fa la cosa, he de dir que en rebre el manuscrit, sota rigorós pseudònim (Ametlles Garrapinyades), no hi vaig dipositar gaires esperances. El títol, ras i curt, no m'agradava gens. El lema, encara menys. Malgrat tot, les primeres pàgines de lectura van esborrar de cop les males perspectives. Fario és una història potent, molt ben escrita, on a la protagonista, una adolescent problemàtica, la transplanten de la ciutat al camp per redreçar-la. I de passada, donar respir a una mare exhausta. El punt d'arrencada és el conflicte insoluble entre generacions, que, com es veurà, es repeteix en el temps. La història que s'hi explica és terrible, però la veu de la protagonista, crua i directa, sense l'ajut de cap diàleg (mèrit estilístic d'en Baró), la farà creïble i propera. I tot plegat sense caure en l'histrionisme ni la llagrimeta fàcil. La noia, abandonada (és un dir) a cals avis materns, haurà de trobar un encaix al marge de la tecnologia omnipresent, de les farres amb els col·legues i dels porros. A mesura que la malaltia de l'àvia hi impedeixi la comunicació, la jove s'obrirà a l'entorn i es farà preguntes sobre el passat. Perquè només coneixent-lo es poden evitar els errors futurs. Dos apunts per acabar. En primer lloc, el dia de l'obertura de la plica vaig aventurar, atesa la contundència i la veracitat del protagonista femení, que l'autoria tal vegada fos femenina. I fins i tot vaig deixar anar el nom d'una magnífica autora. Error meu que diu molt de l'habilitat de l'autor per ficar-se en les sabates d'algú òbviament tan diferent a ell. El segon: Santi Baró ha estat el merescut guanyador en les dues edicions en què he participat com a jurat.
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada