Passa al contingut principal

EL SENYOR IBRAHIM I LES FLORS DE L'ALCORÀ

En aquests temps que resulta tan políticament correcte revisar, en ocasions a la baixa, els rols associats al gènere (què significa i què implica ser pare, filla, marit, etcètera), vet aquí una fabulació lúcida, emocionant i tendra, però al marge de tota sensibleria. 

Momo (Moïse) és un adolescent taciturn que un bon dia decideix trencar la guardiola per perdre la virginitat amb les putes del seu barri. El seu pare, un trist advocat (també un advocat trist), mai li parla de la mare que els va abandonar, sinó de l'absent germà gran, Popol. Fart del "Popol hauria fet tal i tal cosa, no com tu", Momo, ja mai més un nen, freqüenta la botigueta de Monsieur Ibrahim, l'àrab du quartier, a qui roba dissimuladament per allargar els diners que el pare li escatima per menjar. Malgrat tot, Monsieur Ibrahim l'instrueix sobre la importància de les coses que aparentment no en tenen. Com per exemple somriure. El noi pregunta al seu mentor d'on obté aquesta saviesa ancestral. "Del meu Alcorà, Momo". El pare, aclaparat pel pes dels seus records, se suïcida i Momo demana immediatament al vell botiguer que l'adopti. El noi es convertirà, per iniciativa pròpia, en un nou Momo, hipocorístic de Mohamed, fins i tot per la senyora que ve a casa per interessar-se per ell. "Si veus Moïse, li diràs que la seva mare ha vingut a veure?" "És clar. Per cert, senyora, què en sap, d'en Popol?" "Popol?" "Sí, el germà gran de Momo ... de Moïse". "Mai no hi ha hagut cap Popol". 

Monsieur Ibrahim i el seu fill acabat d'estrenar tanquen la botiga i emprenen un viatge de retorn feliç i carregat d'experiències cap a Anatòlia. Allà descobrirà Momo el sentit de les voltes eternes dels monjos giròvags sufís i el contingut exacte de l'Alcorà de Monsieur Ibrahim. 

Una història captivadora, senzilla i profunda alhora, que va inspirar la pel·lícula homònima protagonitzada per un superb Omar Sharif. Cliqueu aquí per veure'n el tràiler subtitulat en anglès.

Comentaris

  1. molt interessant joan, gràcies per la recomanació tant del llibre com de la pel.lícula, sembla que té un bon i enriquidor missatge tot plegat ! ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però

NO VENIMOS DEL LATÍN, DE CARME JIMÉNEZ HUERTAS

Confesso que en una primera instància, com a romanista, no em podia mirar un títol així sinó amb una certa condescendència. L’agosarament del text, ja des de bon començament, em va engrescar a la lectura, convençut que acabaria descobrint on trontollava l’entramat. Doncs no. A la llum d’unes poques afirmacions, incontestables de tan lúcides, vaig veure com se sacsejaven un seguit de creences inalterables i inqüestionades ja des de l’època llunyana en què freqüentàvem l’Aula Magna de la sacrosanta Facultat de Filologia. Sempre havíem cregut en el dogma que el llatí que els romans van estendre per l’Imperi es va corrompre,  tot cedint el pas al llatí vulgar. Un llatí vulgar que al seu torn es fragmentaria en diverses parles, gràcies a l’acció del substrat i del superestrat i amb la correcció del grau de romanització inicial i del poder polític final. I tot això amanit amb la mediatització del poder terrenal de l’Església. Però una via d’aigua enorme apareix en aquest sòlid buc c

¡HASTA LAS ESTRELLAS! DE MARTA ZUBIRÍA

  Ilustraciones de Lyona Por deformación profesional y quizá también por comodidad, no suelo leer ni criticar libros dirigidos al público infantil. Sin embargo, en ocasiones contravengo mis principios,y en este caso ha sido por una muy buena razón. Tenemos aquí un libro precioso en más de un sentido, escrito, ilustrado y editado con oficio y gusto. Se trata de una historia que garantizará felices sueños a quien la lea en voz alta y sobre todo (cosa que merece todos los esfuerzos) a quien la escuche leer. En ella nada está dejado al azar, ya desde la primera frase: "Aquel verano sería diferente para Candela." Toda una declaración de intenciones que se afianza en el simbolismo de los nombres de los personajes. Candela (luz), acompañada de su perrito Luka (nuevamente luz) echa de menos una amiguita con quien compartir juegos en la aldea donde pasa el verano con los abuelos, para quienes es una Bolboreta (mariposa). El deseo de la niña se cumplirá por partida doble al conocer y a