Ves al contingut principal

EL SENYOR IBRAHIM I LES FLORS DE L'ALCORÀ

En aquests temps que resulta tan políticament correcte revisar, en ocasions a la baixa, els rols associats al gènere (què significa i què implica ser pare, filla, marit, etcètera), vet aquí una fabulació lúcida, emocionant i tendra, però al marge de tota sensibleria. 

Momo (Moïse) és un adolescent taciturn que un bon dia decideix trencar la guardiola per perdre la virginitat amb les putes del seu barri. El seu pare, un trist advocat (també un advocat trist), mai li parla de la mare que els va abandonar, sinó de l'absent germà gran, Popol. Fart del "Popol hauria fet tal i tal cosa, no com tu", Momo, ja mai més un nen, freqüenta la botigueta de Monsieur Ibrahim, l'àrab du quartier, a qui roba dissimuladament per allargar els diners que el pare li escatima per menjar. Malgrat tot, Monsieur Ibrahim l'instrueix sobre la importància de les coses que aparentment no en tenen. Com per exemple somriure. El noi pregunta al seu mentor d'on obté aquesta saviesa ancestral. "Del meu Alcorà, Momo". El pare, aclaparat pel pes dels seus records, se suïcida i Momo demana immediatament al vell botiguer que l'adopti. El noi es convertirà, per iniciativa pròpia, en un nou Momo, hipocorístic de Mohamed, fins i tot per la senyora que ve a casa per interessar-se per ell. "Si veus Moïse, li diràs que la seva mare ha vingut a veure?" "És clar. Per cert, senyora, què en sap, d'en Popol?" "Popol?" "Sí, el germà gran de Momo ... de Moïse". "Mai no hi ha hagut cap Popol". 

Monsieur Ibrahim i el seu fill acabat d'estrenar tanquen la botiga i emprenen un viatge de retorn feliç i carregat d'experiències cap a Anatòlia. Allà descobrirà Momo el sentit de les voltes eternes dels monjos giròvags sufís i el contingut exacte de l'Alcorà de Monsieur Ibrahim. 

Una història captivadora, senzilla i profunda alhora, que va inspirar la pel·lícula homònima protagonitzada per un superb Omar Sharif. Cliqueu aquí per veure'n el tràiler subtitulat en anglès.

Comentaris

  1. molt interessant joan, gràcies per la recomanació tant del llibre com de la pel.lícula, sembla que té un bon i enriquidor missatge tot plegat ! ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…