Ves al contingut principal

EL SENYOR IBRAHIM I LES FLORS DE L'ALCORÀ

En aquests temps que resulta tan políticament correcte revisar, en ocasions a la baixa, els rols associats al gènere (què significa i què implica ser pare, filla, marit, etcètera), vet aquí una fabulació lúcida, emocionant i tendra, però al marge de tota sensibleria. 

Momo (Moïse) és un adolescent taciturn que un bon dia decideix trencar la guardiola per perdre la virginitat amb les putes del seu barri. El seu pare, un trist advocat (també un advocat trist), mai li parla de la mare que els va abandonar, sinó de l'absent germà gran, Popol. Fart del "Popol hauria fet tal i tal cosa, no com tu", Momo, ja mai més un nen, freqüenta la botigueta de Monsieur Ibrahim, l'àrab du quartier, a qui roba dissimuladament per allargar els diners que el pare li escatima per menjar. Malgrat tot, Monsieur Ibrahim l'instrueix sobre la importància de les coses que aparentment no en tenen. Com per exemple somriure. El noi pregunta al seu mentor d'on obté aquesta saviesa ancestral. "Del meu Alcorà, Momo". El pare, aclaparat pel pes dels seus records, se suïcida i Momo demana immediatament al vell botiguer que l'adopti. El noi es convertirà, per iniciativa pròpia, en un nou Momo, hipocorístic de Mohamed, fins i tot per la senyora que ve a casa per interessar-se per ell. "Si veus Moïse, li diràs que la seva mare ha vingut a veure?" "És clar. Per cert, senyora, què en sap, d'en Popol?" "Popol?" "Sí, el germà gran de Momo ... de Moïse". "Mai no hi ha hagut cap Popol". 

Monsieur Ibrahim i el seu fill acabat d'estrenar tanquen la botiga i emprenen un viatge de retorn feliç i carregat d'experiències cap a Anatòlia. Allà descobrirà Momo el sentit de les voltes eternes dels monjos giròvags sufís i el contingut exacte de l'Alcorà de Monsieur Ibrahim. 

Una història captivadora, senzilla i profunda alhora, que va inspirar la pel·lícula homònima protagonitzada per un superb Omar Sharif. Cliqueu aquí per veure'n el tràiler subtitulat en anglès.

Comentaris

  1. molt interessant joan, gràcies per la recomanació tant del llibre com de la pel.lícula, sembla que té un bon i enriquidor missatge tot plegat ! ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…